Sant Valentí

No estem en condicions de poder dir quin és entre els dos sants que el Martirologi assenyala per al dia 14 de febrer és el que celebren al Bages.
Consultat El Año Cristiano, de Croisset, aquest autor diu que el 14 de febrer és la festa de dos sants Valentí. D’una banda, Sant Valentí, prevere i màrtir a Roma, l’any 270. Sobre el seu sepulcre es construí una església que fou refeta l’any 645. De l’altra, Sant Valentí bisbe i màrtir, a Terni (Itàlia), el 273.
L’autor de l’edició del Croisset de 1882 ho té molt clar: les relíquies del Valentí prevere i màrtir “tot i que en gran part es conserven a Roma, encara se’n veneren altres en moltes ciutats d’Itàlia, França i Espanya, sobretot a Sant Joan de les Abadesses, Terrassa, Olot i Ribes de Fresser on les portà des de Roma el P. Jacint Piquer, provincial dels Jesuïtes en 1667”. (1)
I del Sant Valentí, bisbe i màrtir a Terni, ens diu “que el cos d’aquest fou portat en el segle XI al monestir de Sant Benet de Bages, on era tingut en gran veneració”. Per la seva part el P. Villanueva advertia que en la documentació antiga del Monestir sempre es parlava de Sant Valentí màrtir, sense afegir que fos bisbe, a pesar que en un quadre del segle XV ja el pinten dient missa vestit de casulla i amb mitra episcopal. Modernament, s’ha imposat la idea que el Sant Valentí venerat al Bages era màrtir i bisbe, i per tant coincideix amb el martiritzat a Terni. Els Goigs antics cantaven: “De Espoleto màrtir sant,/foreu supremo pastor/i Tolosa triomfant/vos tingué al temple major”.
Quan les relíquies de Sant Valentí passaren a la parròquia de Navarcles, el seu rector, Mn. Massanés, autor de la Novena al Patró, en 1864, ja l’invocà plenament com Sant Valentí, bisbe i màrtir. Però per aquest camí entrem en el món de la llegenda, en què la història hi accedeix com una hipòtesi, una possibilitat.
Per la seva banda, Mn. Josep M. Gasol, cronista de Manresa, no accepta cap de les dues anteriors possibilitats: De sant Valentí, sabem ben poca cosa. Vull dir del Sant Valentí venerat a Sant Benet de Bages i Navarcles. Que hem de mirar no confondre amb el sant Valentí, bisbe de Terni, o el màrtir romà amb basílica i cementiri a la via Flamínia; molt més, no cal dir, amb un hipotètic bisbe i màrtir de Manresa, producte de la fantasia d’algun pseudohistoriador. Cal pensar amb la possibilitat d’un sant Valentí, màrtir mossàrab o, qui sap, d’un anacoreta Valentí, mort en olor de santedat i venerat pels que iniciaren la vida cenobítica a l’indret romàntic de Sant Benet de Bages. Sant Benet i sant Valentí esdevindrien pare i patró, respectivament del monestir que naixia a mitjans del segle X. (2)
Quan va venir Sant Valentí al Bages?
La tradició i la llegenda també donen peu a dues opcions:
La primera fa referència quan l’any 960 el vir eximius (noble) Sal.la, vicari comtal encarregat de la reconstrucció de castells de la propera marca amb els sarraïns, peregrinà a Roma per posar sota el poder directe del Papa el Monestir que volia fundar amb la seva esposa Ricarda. Tornà de Roma amb el permís del Sant Pare i el cos del màrtir Sant Valentí. Aixecà l’edifici, que fou sarcòfag de la seva muller i més tard d’ell mateix, i l’enriquí amb bells altars sense veure’l acabat.
La segona és la que explica Joan Amades (3): Temps era temps que al Bages hi havia una gran sequera per falta de pluges; i l’acompanyaven la misèria, la fam i la pesta. En els comentaris que arreu es feien no hi faltava la veu, que ningú escoltava, d’un fraret llec mig beneitó del Monestir de Bages. Deia i repetia que si el P. Abat li donava permís prou que sortiria a cercar unes relíquies de sant, que farien ploure. A la fi li’n feren cas i li donaren el permís: i amb ell el fraret arribà fins a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc i va furtar el cos de Sant Valentí. Així que el va agafar, totes les campanes de la ciutat s’engegaren totes soles a tocar. Els tolosans s’adonaren del furt i sortiren a encalçar el lladre fugitiu. Aquest aconseguí escapar i amagar-se; més tard reprèn el camí. Encara els tolosans el descobreixen i el segueixen de prop. En arribar a la riba del riu Garona, que li barrava el pas, el fraret es veu perdut. Però són les aigües que es parteixen pel mig i li donen pas franc per l’escapada. Aquesta meravella força els perseguidors de Tolosa perquè acceptin el fet, es conformin, i deixin el fraret caminant en pau de retorn al seu convent. Després de moltes jornades arriba al seu país i “en arribar al Pont de Cabrianes, va fer parada en un molí que aleshores hi havia, i del qual fins fa quatre dies encara es conservaven les ruïnes. La molinera anava de part i estava a punt de morir. El monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i restà enllestida del seu part. El frare seguí la via cap al monestir, però heus ací que molt abans d’arribar-hi les campanes es van engegar soles anunciant a la Comunitat l’arribada de les relíquies. Aquell vidre fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la Reina havia d’infantar l’havien portat al Palau Reial amb moltes altres relíquies”.
El Cristall de Sant Valentí
La descripció més exacta d’aquest objecte ens la dóna Mn. Fortià Solà: “petit objecte de forma ovalada, blanc com de finíssim marbre, que amida 4 cms i mig de llarg per 3 cm de gruix”.
El Cristall, subjectat amb una cadeneta de plata es guardava ordinàriament col·locat en l’altar del sant, al peu de l’urna en un vas particular o copa de plata. En un inventari de l’any 1777 es fa constar l’existència d’”un vas ab peu per lo cristall de Sant Valentí, és de plata”. Tal com la gent acudia al seu altar per venerar l’urna i el Cristall, també aquest viatjava per anar a les cases de les parteres en necessitat. I sorgien conflictes entre les sol·licitants de la presència del Cristall del sant en els parts. Algunes famílies el tenien a casa, i els monjos no podien satisfer els desigs i peticions d’altres persones que el demanaven. En una visita regular feta pel P. Abat de Montserrat, per corregir abusos i desavinences manà que ningú pogués treure el Cristall del Monestir sense deixar penyora i amb jurament de tornar-lo en temps determinat, i també que el monjo encarregat portés personalment el Cristall a les cases, que ho demanessin, retornant-lo ell mateix personalment al Monestir.
La capella de Sant Valentí al Montpeità
Aquesta capella situada al cim de la serralada del Montpeità, coneguda com el Puig de Sant Valentí. Es troba documentada a partir de l’any 1110, i l’any 1654 ja es trobava en mal estat, segons documents, i es recomanava la seva restauració. Amb la desamortització eclesiàstica del segle XIX, aquesta capella resta abandonada i cada cop s’ha anat degradant. Actualment, té la volta completament enfonsada i només resten dempeus els murs i l’absis. Era una església romànica, encara que sembla, amb element de caràcter gòtic.
Com moltes de les històries relacionades en Sant Valentí, aquesta capella té forma part de les llegendes del Sant. Els manresans van demanar que l’urna de Sant Valentí, que es venerava al Monestir de Sant Benet fos traslladada a la Seu de Manresa, perquè fes el miracle d’aturat una estranya epidèmia que es propagava per la ciutat: amb molta freqüència es trobaven persones ofegades per haver-se tirat als gorgs que formaven les aigües del riu Cardener. La malaltia anímica que conduïa a les persones al suïcidi, destruint la vida mortal i també l’eterna, amb la condemnació de l’ànima, va remetre gràcies a les rogatives fetes al Sant. Però, aleshores els manresans, no es van voler tornar les relíquies, i se les van quedar (com es veu, des de segles, era un “costum” manresà, quedar-se les propietats del seu veí). Aquesta vegada, el Cel no va permetre l’espoli, i un dia, les relíquies abandonaren l’alta de la Seu, i van aparèixer al puig del Montpeità, on foren torbades per una pastoreta de les Brucardes. Els santfruitosencs retornaren l’urna al monestir de Sant Benet i en memòria d’aquest fet, van aixecar una capella d’alt al puig, que des de l’aleshores és conegut pel Puig de Sant Valentí.
Sant Valentí i la festa dels enamorats
Aquesta festa que no té res a veure amb les advocacions de Sant Valentí a la nostra terra (aquí era el Patró dels estafadors, dels mal pagadors i dels enredaires), sembla que té l’origen en una festa de rictus pagà, que se celebrava ja el segle XV a Anglaterra i Escòcia, i coincidia amb l’arribada de la primavera. Els joves s’aparellaven per sorteig, i els afortunats eren anomenats valentins i valentines. Després, des dels EEUU, i impulsada pels interessos comercials s’ha estès arreu del món.
Jaume Grandia