Reflexió.

Per: Consell parroquial de Sant Fruitós de Bages.

Afortunadament, junt amb els terrorífic i quasi morbosos noticiaris televisius sobre la pandèmia, trobem altres veus alternatives, positives i plenes d’esperança.
Rebuscat en la història recordem que la humanitat ha passat i superat altres moments de pestes i pandèmies, com les de l’Edat Mitjana i la del 1918 (després de la primera Guerra Mundial). Per altre banda, és curiós observar la posició unitària europea contra el virus Covid-19, cosa que no passava de feia molt anys ja que, darrerament, tot eren discrepàncies sobre el canvi climàtic, els immigrants o bé la carrera armamentista. Però aquesta pandèmia està trencant fronteres i afecta per igual tant els interessos dels poderosos com els dels pobres. Ara als europeus ens toca patir quelcom de lo que pateixen els refugiats o bé els immigrants.
Hi ha humanistes com Víctor Codina que assenyala aquesta crisis com una quaresma secular que ens concentra en els valors essencials, com són la vida, l’amor i la solidaritat, i ens obliga a relativitzar coses que fins ara ens semblaven intocables: veiem com per exemple, baixa la contaminació atmosfèrica i també baixa el ritme de la vida consumista.
Ha caigut el nostre orgull occidental de ser omnipotents protagonistes del mon modern, senyors de la ciència i el progres. En plena quarantena domèstica i sense poder sortir de casa comencem a valorar la realitat de la vida familiar. Ens sentim mes interdependents, tots som vulnerables, necessitem unes dels altres, estem interconnectats globalment, pel bé i pel mal.
També surten veus sobre el problema del mal, el sentit de la vida i la realitat de la mort. Tema actualment tabú. La novel·la La peste d’Albert Camus de 1947 s’ha convertit en un best seller, ja que no només és una crònica de la pesta d’Oràn, sinó també una metàfora del patiment humà, del mal físic i moral del mon, de la necessitat de tendresa i solidaritat.
Els creients de la tradició judeo-cristiana ens preguntem Per què Déu permet la pandèmia i calla? És un càstig? Hem de demanar-li miracles? On és Déu?
Ens trobem davant un misteri de fe que ens fa creure i confiar en un Déu Pare/Mare que no castiga, que és bo i sempre està amb nosaltres. Tot i això, no impedeix que com humans que som ens queixem a Déu, com ho va fer Job i tants altres.
Però no hem de demanar miracles a un Déu que respecta la creació i la nostra llibertat, i que vol que col·laborem per fer un mon millor. Jesús s’identifica amb els quin pateixen i ens dóna força i consol en moments difícils: Déu està amb les víctimes de la pandèmia, amb els metges i sanitaris, amb els científics que busquen una vacuna, amb els quin resen i porten esperança.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin