Parlem amb el Raül Sala, poeta, santfruitosenc d’adopció i, des d’aquesta nova temporada, nou col·laborador fix del setmanari i que acaba de publicar recentment un poemari.
Montpeità.- Abans d’entrar en l’obra, parla’ns una mica de tu… qui és Raül Sala?
Raül.- Vaig néixer mamífer el dimarts (i 13) 24 d’octubre del 1972. Vaig ser escolaritzat ben aviat i no ho vaig deixar fins que vaig acabar la carrera d’humanitats, concretament zoologia. Al llarg de la vida laboral he fet la puta i la ramoneta, ara aquí i ara allà. Ara continuo treballant, mentre em pregunto si encara quedaran mecenes pel món. Als 33 vaig muntar el “Cristo”. Pretenia ser poeta i em van diagnosticar un trastorn esquizoafectiu. Des de llavors la meva vida va ser un autèntic festival al parc d’atraccions. De la gran roda al tren de la bruixa passant per psiquiatria, sempre per psiquiatria… La cosa és que, tot i no estar curat, que la bipolaritat no es cura, puc anar fent la viu-viu, sempre esquivant les pitjors conseqüències. Amb els anys un n’aprèn.
Aquest és el meu tercer poemari dels centenars que tinc intenció de publicar mentre la cosa duri. Espero poder seguir escrivint la meva biografia a base de poemes, que és, en definitiva, el que faig.
M.- Un moment que agafo aire (ha, ha, ha)… seguim! Acabes de publicar un poemari, però crec, que no és el primer… des de quan escrius?
R.- M’agrada que em facis aquesta pregunta (això en una entrevista sempre s’ha de dir, no?!).
Escric poesia des de fa més de vint anys, però publico des de que vaig fer els 50, ara fa tres anys. Vaig publicar el recull poètic de les rimes escrites fins aleshores, sota el títol “50 anys d’èxits ininterromputs”, més com una broma privada que altra cosa.
M.- Parla’ns una mica, doncs, del què presentes ara.
R.- Doncs avui no us presento un, sinó dos poemaris diferents. El darrer que he publicat, tot just fa un mes, és el que porta per títol “Tots els colors del bosc”, i que fou escrit amb anterioritat a l’any 13, si no recordo malament. Es tracta d’un recull variat i divers de poemes de temes diferents.
L’altre poemari és el “T’estimo (com si diguéssim)”, un monogràfic sobre l’amor romàntic a la meva manera de veure-ho. El vaig publicar coincidint amb la publicació de “El dit i la llaga” a quatre mans amb el dibuixant Galdric Sala, i no vaig fer-ne cap mena de presentació al públic en general, així que ara és el moment de fer-ho, de moment, a través d’aquestes pàgines. Aquests dos llibres els trobareu a la llibreria Expósito de Sant Fruitós de Bages.
M.- Parla’ns una mica més d’aquest “Tots els colors del bosc”.
R.- Sincerament, m’estimo més que en parlin els lectors… per això he volgut que fossin aquests els que hi diguin la seva, i a la contraportada es poden veure les reaccions de gent que ja l’ha llegit. Te’n passo algunes:
Comencem pel Nandí, professor d’institut i company de feina fa uns anys. Ell afirma que “la seva poesia és un exemple perfecte d’escriptura concisa, sintètica i lapidària”.
Teresa la Leoparda, entusiasta jubilada que passeja pels mons vanguardials amb la seva amiga Maria (una altra que déu-n’hi-do…) em titlla de “poeta de la desconstrucció”.
La Marta, biòloga i docent, urbanita de pro, diu que escric “poesia addictiva que no em deixa dormir, que enganxa i que fa que els viatges en metro passin volant…”.
M.- Doncs l’haurem de llegir per dir-hi la nostra, farem cap a la llibreria Expósito.
Moltes gràcies, Raül i felicitats…ah! i et llegim també, com dèiem a l’inici, a les pàgines d’aquest setmanari…
R.- Cada quinze dies m’han dit… doncs som-hi!
Gràcies a vosaltres.
