L’amor és un camí que se m’emporta els passos
i vol cobrar el viatge abans de dir-me on vaig.
El seguiré ulls clucs; de temença em desfaig
i accepto el pes fatus de goigs i de fracassos.
Quin nom em quedarà clavat a les entranyes?
Quin bes m’haurà bleït els llavis esblaimats?
En quin desmai hauré tastat els ignorats
turments de servitud a passions estranyes?
No ho vull saber. Ai, cor, l’amor que t’adelera
no té ahir ni demà, tot és ara i aquí.
Quan l’amor ha traçat l’immutable camí,
no t’esforcis, cor meu, a trobar una drecera
Joana Raspall
Quan l’amor arriba, quan la passió amorosa t’abraça i gairebé t’ofega, res la pot frenar; aleshores ets incapaç de posar coherència als teus raonaments. No ho dubtis, has iniciat un “camí” que t’arrossega inevitablement.
A partir d’aquí tot és possible; no hi ha marxa enrere. Cupidell ha “enverinat” els teus sentiments i no pots evitar-ho. En el poema hi ha diferents exemples.
L’amor és cec (el segueix a ulls clucs); és impossible saber com acabarà (accepto el futur de goigs i fracassos); l’afortunat o dissortat enamorat “tastarà ignorats turments o passions estranyes”; el bes “cremarà” els llavis esblaimats…
Pels enamorats només hi ha el present; tot és ara i aquí. S’ha de seguir el camí, sense drecera i el temps et donarà la resposta.
El poema és simple, però afortunadament tots un dia o un altre sentim i entenem què expressa, i tan perillós és el que diu que no sap de què va, com el que ha perdut el compte de les seves experiències.
Tres estrofes de versos alexandrins (6 més 6) alternant versos femenins (paraula plana al final) amb versos masculins (paraula aguda).
Les altes temperatures d’aquests dies i la temàtica del poema és pura coincidència.
Joana Raspall (1913 – 2013) escriptora i bibliotecària.
