Abans em contravava escoltant
el pensament enmig de qualsevol estrèpit.
Ara m’és tan difícil.
No estic cansat de viure: estic cansat
de les veus que al voltant
ressonen buides.
Però sé on continua l’alegria:
si no m’he perdut mai cap
paradís,
no em perdré ara el més
auster,
aquest on al poema ja no hi
queda
gairebé rastre de literatura.
Reconeç aquest lloc,
l’he buscat sempre.
L’últim refugi, el de la soledat.
Joan Margarit
Mai l’ésser humà havia rebut tanta informació com en els nostres dies, però també una part d’aquesta informació (seria difícil especificar quin tant per cent concret) és superficial, absurda i fins i tot falsa; l’expressió “fake news” ja forma part del nostre vocabulari habitual. El president d’una nació d’Amèrica del Nord, que fa temps que porta un gran llençol blanc al damunt, seria un bon exemple.
Davant d’això Joan Margarit decideix d’anar a la recerca de l’últim refugi, l’aïllament personal, la soledat. El poeta ho diu molt clar: està cansat de les veus que al seu voltant ressonen buides; ell reconeix que aquest refugi no és el millor, és el més auster; però cansat del món que l’envolta opta per prescindir de tot allò que no l’interessa.
Seria discutible pensar si aquesta solució (amagar el cap sota l’ala), és la més correcta; però partint de la base que la poesia és la paraula aturada en el temps i manifesta un estat d’ànim en un moment donat, el poeta tira pel dret i escriu el poema que tenim al davant.
