0 Shares 274 Views

Pobrissó, el català

31 d'octubre de 2023
274 Views

En un mateix dia he tingut una gran alegria i un gran disgust. La vida és així. Per on voldríeu que comencés? Doncs si us sembla pel disgust, que és d’aquells memorables. A casa sempre hem parlat català i ens hem educat d’acord amb costums, tradicions i formes de fer d’aquí. No per tocar els nassos a ningú, com pensen algunes persones de la resta d’Espanya, aquells que els agrada cridar “A por ellos”, sinó perquè tots hem nascut aquí i el català ha sigut la nostra llengua mare, per exemple. Si hagués nascut a Anglaterra ara menjaria fish and chips -res en contra- i parlaria anglès, però prefereixo l’escudella i el català.
El disgust en qüestió va venir un dia a casa quan tota la família érem a taula sopant i el petit, el de dos anys i mig, se les tenia amb el gran per una joguina i va deixar anar un: “esto es mio”. Així, literal. Ens vam quedar tots esparverats. On ho ha après això? A casa no ho ha sentit a dir pas. Com és que un nen de dos anys i mig se li acut dir això? Doncs perquè ho deu haver après a l’escola, a la llar d’infants de Manresa on va.
Lògicament, ell no té la noció de si el que va dir és català, castellà, urdú o mandarí, però sí que és un símptoma que això de la immersió lingüística ha d’agafar una nova dimensió o no ens en sortirem. A la llar d’infants en qüestió, els nens que parlen català són minoria. I a la classe del meu fill, minoria absoluta. No sé si a Sant Fruitós passa el mateix. Això es repeteix a l’escola on va el gran, el de cinc anys i mig, tot i que en aquest cas la situació, tot i ser greu, aparentment no ho és tant. No va començar tan jove, per dir-ho d’alguna manera.
O ens hi posem tots -governs, ajuntaments, mestres i professors, i tothom en general- o el català se’n va en orris en quatre dies. De fet, jo estic a un pèsol de pensar que ja no hi som a temps de salvar-lo, que ho tenim perdut. Potser sí que ha arribat el moment de prendre decisions dràstiques com implantar dues línies a ensenyament: en català i en castellà. No ho sé. Sí que sé que ja no n’hi ha prou amb allò que en una conversa no has de canviar al castellà. Ho fem. Què passa, doncs? Que el català ha deixat de ser útil, de ser una llengua de prestigi.
L’alegria? Quan al mateix sopar, i amb el cap encara bullint, el gran em va dir: no pateixis, tanoca. Tanoca! Potser encara hi ha esperança.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Joan Altimiras Queralt ha mort a l’edat de 89 anys.
190 views
190 views
Editorial 1678
471 views
471 views

Editorial 1678

Redacció - 1 de març de 2024
Les cròniques d’en Gregori Partagàs. Calçotades
438 views
438 views

Les cròniques d’en Gregori Partagàs. Calçotades

Galdric Sala - 29 de febrer de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com