0 Shares 191 Views

Paula Fernàndez, entrevistada per Araesport, del pati de l’escola a 1a. Divisió. 

11 de març de 2021
191 Views

Text: Pere Flores / Imatges: Paula Fernández – 

Ara Esport – La revista d’esport del Bages

 

ARAESPORT és una revista impresa de distribució gratuïta al Bages (amb una població de 180.000 habitants). Va néixer amb la voluntat de fomentar l’esport i donar visibilitat a esportistes de la nostra comarca. Tenen col•laboracions periòdiques de professionals de la medicina, la nutrició i l’esport, gràcies a ells els lectors d’Araesport troben cada mes continguts originals i de qualitat. La revista es reparteix en gimnasos i centres esportius; botigues d’esport (esports d’aventura, esports de muntanya, ciclisme, natació, etc.); centres mèdics i de salut esportiva (fisioterapeutes, osteòpates, podòlegs, nutricionistes, etc).

La santfruitosenca Paula Fernández compleix la seva segona temporada al Rayo Vallecano de la Primera Divisió de Futbol Femení després d’haver passat dos anys a Màlaga i haver sortit del planter del F.C. Barcelona.

Quan no va vestida de curt es reservada, tímida a estones i procura passar inadvertida, però trepitjant la gespa i amb les botes calçades, es transforma, s’hi deixa la pell, lluita, es multiplica, mima la pilota, defensa allò en el que creu i creu en el treball, en les companyes, en l’equip, en l’esport femení i en el futbol per damunt de totes les coses. Així és la santfruitosenca Paula Fernández que compleix la seva segona temporada al Rayo Vallecano de la Primera Divisió de Futbol Femení després d’haver passat dos anys a Màlaga i haver sortit del planter del F.C. Barcelona. Una trajectòria llarga i intensa que, malgrat això, tot just està començant.

 

Com que l’actualitat mana, toca començar pel final. Com va aquesta temporada a la Lliga Iberdrola amb el Rayo?

La situació sanitària que vivim ho complica tot, però tenim la sort d’anar jugant i fer el que ens agrada, la qual cosa és un privilegi veient com estan les coses i com estan altres col·lectius i la societat en general. Des del punt de vista esportiu estem tenim alguns alts i baixos i la zona mitja de la taula és el lloc per on ens movem. Tot i això hem apretat força a alguns dels teòrics grans de la primera divisió i pràcticament no hi ha hagut fins ara cap partit que no haguem tingut opcions de guanyar-lo. Finalment, des de la perspectiva personal, continuo creixent, treballant al màxim en tots i cadascun dels entrenaments. Aquesta és la meva prioritat diària i això s’està traduint en força protagonisme a l’equip i la presència a la majoria d’alineacions inicials, però aquest últim no és l’objectiu; el que compta és sumar sempre amb les companyes i complir amb el que el nostre entrenador ens demana. L’equip, el grup, estan i han d’estar per sobre de tot.

I la vida a Madrid, a Vallecas, com prova?

Força bé, comparteixo una casa unifamiliar amb altres companyes de l’equip i el cert és que estem molt bé i la convivència és molt bona i positiva. El meu dia a dia és el resultat de combinar el futbol i els meus estudis, ja que estic cursant la carrera de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i, com que tinc molt clar que, al marge de la meva condició d’esportista professional, cal créixer en tots els aspectes i formar-te permanentment pensant en el dia que la dedicació professional com a jugadora s’acabi i toqui obrir una altra etapa en la meva vida. Tenint en compte la situació de la pandèmia i les dificultats que comporta per a les classes presencials de la Universitat, això implica que estic força tancada en la meva habitació quan soc a casa i no em queda gaire temps per dedicar-lo a altres coses, sobretot en època d’exàmens.

Vas sortir de Sant Fruitós per anar al Màlaga CF i ara ets a Madrid. Hi ha moments d’enyor cap als de casa?

Sempre hi ha moments en que hi penses més que d’altres, però és una qüestió que crec que porto força bé. Solem parlar gairebé cada dia i em venen a veure cada cop que poden, tant ara com quan vaig estar a Màlaga. De tota manera, hi estic més ho menys acostumada i ho tinc força assumit. A més, ja vaig haver de conviure amb aquesta situació fa un bon grapat d’anys perquè ben aviat vaig començar a tenir convocatòries amb la selecció en totes les seves categories amb el que això comporta de concentracions de dues setmanes o 10 dies per preparar competicions i les mateixes competicions com ara Campionats d’Europa o del Món en els quals t’estàs un bon grapat de dies fora de casa. Potser les primeres setmanes a Màlaga van ser més feixugues en aquest aspecte, però també vaig tenir la sort de compartir pis amb unes companyes que m’ho feien tot molt fàcil i, a més, em “cuidaven” força.

Al marge de tot això està el fet que tant a Màlaga com al Rayo hi ha un nucli de seguidors i seguidores que ens donen molt de carinyo i ens fan sentir molt integrades. La llàstima és que en la situació actual, el contacte es limita a les xarxes o a grups molt reduïts a la graderia segons on juguem.

Marxar al Màlaga va comportar deixar el F.C. Barcelona, el club on et vas formar i al que vas arribar quan encara no havies fet els 10 anys. Va ser dur marxar del Barça?

La decisió va ser meva. En aquest món, com en tots els àmbits professionals o laborals, tots tenim les nostres fites i volem millorar i l’objectiu és sempre el de tenir les condicions adients per fer-ho al ritme que creiem que volem assumir. En el moment de no continuar al Barça vaig valorar que era complicat seguir progressant a la velocitat i ritme que ho havia estat fent fins aleshores. Al primer equip incorporaven un bon grapat de jugadores de fora i a les de la casa ens podia arribar a ser més complicat disposar d’oportunitats per seguir creixent. Amb això no vull dir que se’ns tanqués cap porta eh? El que passa és que no es pot tenir la mateixa continuïtat que a les categories inferiors perquè la exigència és més immediata. Diria que la cosa és que el ritme s’alenteix i es poden passar dues o tres temporades per arribar a disposar de minuts i joc perquè el nivell d’exigència és tan alt i es busquen jugadores amb rendiment immediat que, en molt poques ocasions, no poden ser les del planter. L’alternativa era jugar amb el B tot i que encara era juvenil i ja ho havia fet la temporada anterior i anar fent alguns entrenaments amb el primer equip, però de forma molt ocasional. De l’altre costat estaven el Màlaga i l’objectiu de pujar a primera divisió jugant ja a l’elit i alguna altra oferta que vaig desestimar. A tot això cal afegir el sacrifici personal i familiar que comportava jugar amb el F.C. Barcelona. Vaig passar un bon grapat d’anys amb moltes hores asseguda al cotxe estudiant o, simplement, passant el temps, pujant i baixant dels entrenaments i també volia millorar aquesta situació. En definitiva, em sentia preparada per llençar-me al món professional malgrat que això sempre fa un pel de vertigen.

Però, el cor culer el deus tenir…..

No se si el cor o el què. Evidentment sento moltes coses pel F.C. Barcelona i els seus colors pel que ha representat a la meva vida personal i esportiva i, de fet, tal com he dit abans, és un porta que no està tancada de cap de les maneres. Si en el futur ens donen les condicions per tornar-hi a tots els nivells: futbolístic, professional i personal, és clar que m’agradaria tornar a jugar al Barça, però ara per ara estic centrada en el que faig. Els meus colors són els del Rayo Vallecano perquè és el club que ha confiat en mi i m’ha plantejat un escenari on poder seguir creixent i evolucionant com a jugadora. Aquest és un aspecte que, segurament des de fora, des del món dels aficionats, pot costar més d’entendre, però és la realitat del món professional. Una cosa és l’afinitat i l’amor a uns colors, sentiment de club etc. i una altra són les qüestions professionals. Estic segura que a tothom li agrada millorar a la feina i, per sobre d’això, tothom es traça el seu propi camí professional amb errades i encerts, però buscant sempre el que creu que és millor. Aquesta elecció és el que de vegades costa entendre des de fora perquè es confonen els termes. Sovint llegim o sentim comentaris sobre jugadors que “traeixen” els seus clubs perquè marxen als clubs rivals, etc. però tot és més senzill i es limita a una decisió professional i personal. Estic segura que el Pep Guardiola se sent molt culer però està bé al City, com ho va estar al Bayern. Una cosa no té res a veure amb l’altra tot i que des del punt de vista dels aficionats, també entenc que es puguin confondre els termes.

Posats a imaginar: imagina que el Reial Madrid et fa una oferta?

Jajajajaja!! Està clar que seria una sensació estranya i una decisió amb una component molt més complicada, però el plantejament és el mateix, si arribés en el moment d’oferir-me un escenari de creixement personal i professional convenient, per què no? I això no comportaria, des del meu punt de vista, trair el meu “sentiment culer” malgrat que és evident que els sentiments podrien ser contradictoris, però estem parlant d’esport i professionalitat. Crec que mentre cada cosa es deixi i ocupi el lloc que li correspon, no té perquè passar absolutament res. De fet, t’explicaré una cosa que no havia fet pública mai: setmanes abans d’incorporar-me al Rayo, el meu representant em va comunicar que tenia una oferta del Tacón de Madrid quan ja se sabia que el Reial Madrid acabaria desembarcant-hi. A mi m’anava be des del punt de vista logístic perquè a Madrid podia fer els estudis universitaris que faig i que no podia cursar a Màlaga i de fet, hi va haver una setmana que apretaven fort perquè anés a passar revisió mèdica, plantejar detalls de contracte, etc.. Jo m’ho volia pensar amb calma i tenir-ho molt clar perquè hi havia altres opcions i, al cap de pocs dies, el Madrid va començar a fer-se càrrec de la gestió (malgrat que no han canviat el nom fins aquesta temporada) i van aturar totes les negociacions que tenien amb mi i amb la resta de jugadores (quatre o cinc) per fer la temporada de transició. No dic, o no puc dir que m’hi hauria anat segur, però l’oportunitat hi va ser.

Podem dir que el futbol femení professional està ja en una fase de consolidació?

No, no, ni de bon tros!!! Queda encara molta feina per fer en tots els sentits. Des del punt de vista estructural hi ha molt a evolucionar i també quant a les condicions professionals i laborals. En el fons, tot en conjunt ha de créixer, però sobretot, consolidar-se. Això, evidentment no vol dir que els avenços que s’han fet els últims anys no siguin més que positius, però, a dia d’avui hi ha una certa precarietat que no es veu perquè queda amagada: condicions d’entrenaments, situacions laborals, desplaçaments, sous dignes, etc. Un exemple estructural clar ha estat el protocol confús en quant a la situació de la pandèmia que s’ha aplicat a la nostra competició.

És clar, són coses que no es veuen per televisió….

Evidentment. Tenir la difusió que té actualment la nostra competició és molt important i ens suma moltíssim, però aquesta situació que, segurament també ha de poder ser millorable, no pot distreure ningú de la molta feina que queda per fer en tots els aspectes que envolten el futbol femení d’elit i també el formatiu. Que els aficionats puguin veure la majoria de partits per televisió o que se’n parli força als mitjans de comunicació és extraordinari. Per una banda ho és la imatge i la difusió de la nostra activitat que dona, però sobretot, perquè això ha d’acabar servint per millorar el nostre posicionament i fer que els patrocinadors, les empreses en general, ens vegin com a una competició i un esport atractiu no només des del punt de vista de la imatge, sinó també i sobretot, des del punt de vista de la transmissió de valors. Això ha de fer que confiïn en nosaltres, inverteixin i, en definitiva es generin mitjans per millorar la competició i els equips i per invertir en la base, en la formació, en aquelles etapes en les quals el futbol és, sobretot, una escola de vida.

Obrim doncs el “meló” de la base, però fem-ho des del punt de vista més personal. Què queda de la Paula que va començar a fer futbol com a extraescolar amb 4 anys a l’Escola PAIDOS de Sant Fruitós de Bages perquè volia imitar el que feia el seu germà?

Doncs crec que queda el més important: la il·lusió de sortir a un camp de futbol a entrenar o a disputar un partit, de mirar de millorar cada dia, de gaudir amb i de les meves companyes i la de lluitar pels meus somnis. Evidentment, a mida que vas creixent i fent camí, les percepcions varien, però crec que el concepte il·lusió és el que representa més be tot el que queda. Els somnis, els objectius s’han de perseguir amb il·lusió i aquesta mateixa il·lusió és la que t’empeny a assumir un i mil sacrificis que són necessaris per créixer. Res no arriba per casualitat i menys al món de l’esport. Si una setmana no entrenes bé, el dia de partit ho notes des del primer minut, si no mires d’esforçar-te a cada acció més del que ho has fet a l’anterior, no evoluciones ni millores i, si no assumeixes viatges, hores i hores de cotxe, autobús, avió etc. fred, calor i tot el que comporta la practica esportiva a diferents nivells, no vas enlloc. I el motor de tot plegat són les ganes, la il·lusió de fer el que fas. Això és el que queda i el que hi és sempre, des de la primera vegada que entres a un camp per entrenar, a jugar un partit o simplement quan, de petita, jugues al carrer davant de casa.

Està clar que l’esport d’iniciació és el motor de tot plegat i la base de la piràmide que culmina amb l’etapa professional és decisiva a l’hora de parlar de la “salut” o arrelament de qualsevol disciplina

I tant! Las tasca que fan tots els clubs des del més gran al més petit amb els seus equips de formació, o be la de les escoles que tenen l’esport i més concretament el futbol com a activitat extraescolar, és la més important en tot aquest procés perquè no es tracta de formar esportistes o jugadores de futbol que arribin a primera divisió i tinguin una carrera esportiva brillant, del que jo crec que es tracta és de formar persones a través del futbol i l’esport en general. Crec que l’important és que les nenes i nens entenguin que practicar esport és una manera molt important de fer salut i cuidar-se, que han de tenir una alimentació sana i equilibrada i, sobretot, que han de gaudir del que fan i de les companyes i companys. Han de compartir amb els i les altres les seves ganes de passar-ho be, han d’entendre que les individualitats no serveixen per a res i també a respectar els rivals, els àrbitres i el que els diuen les entrenadores i entrenadors que juguen un paper importantíssim en tot aquest procés i, sovint són els grans oblidats. Només es parla d’algun d’ells quan surt el reportatge tòpic sobre qui va ser el descobridor de tal o qual jugador o jugador destacat quan això no té cap importància ja que, en la meva opinió, no es tracta de descobrir figures, sinó de formar persones. Després, si alguna d’aquestes persones arriba a l’elit, doncs molt millor, però les més importants en termes de formació són totes les altres i la pròpia base i formació més enllà del futbol de qui arriba al professionalisme.

I en tot això, com encaixa la competitivitat; les ganes de guanyar com a objectiu?

Aquest és el gran equilibri que segur que costa molt de mantenir per part dels formadors i entrenadors de iniciació. Està clar que tots volem fer les coses de la millor manera possible i evolucionar per ser millors cada dia, però això també ens ajuda a perseguir els nostres objectius. Les nenes i nens que entrenen i juguen cada setmana i es formen i creixen, tenen i, crec que han de tenir, una certa part d’esperit competitiu, no el de guanyar a qualsevol preu o fer que guanyar sigui l’únic objectiu, sinó el de guanyar com a conclusió del que es diverteixen i de com van millorant en els entrenaments i en els partits no en solitari, sinó amb les seves companyes i companys. Crec que a la formació hi ha d’haver un cert esperit competitiu, però ha d’estar en el lloc i la mesura que li toca. Tot ha d’estar en equilibri i en la seva justa mida. En el fons és com quan cuines (m’hi vaig haver de posar de valent quan vaig marxar a Màlaga! Jajajaja). Si estàs fent qualsevol plat per senzill o complicat que sigui i no li poses gens de sal, pot quedar poc gustós, però si et passes, després no hi ha que se’l pugui menjar perquè està massa salat i aquest regust “mata” el de la resta d’elements que porta el plat. Sé que és possiblement la tasca més complicada dels entrenadors de base, però la cosa es posar la competitivitat en el lloc i la mesura que toca, ni sobrevalorar-la, ni ignorar-la.

Tornem ja per a acabar a tu com a esportista d’elit i la teva trajectòria professional al futbol femení. Com veus el teu futur.

Doncs veig que em queda molt per fer perquè aquesta trajectòria professional està tot just al seu començament. Cada dia acumulo més experiència i crec que ara ja estic plenament consolidada com a jugadora de primera divisió. Malgrat això, cal seguir treballant cada dia com si fos el primer perquè el nivell evoluciona constantment i no et pots adormir. El que vull és seguir creixent i treballant per aconseguir objectius cada vegada més grans, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Vull lluitar per guanyar títols a tots els nivells com a conseqüència de la feina ben feta, tant des del punt de vista personal com de l’equip.

I això com encaixa amb continuar o no al Rayo?

No és ben be això. Encaixa o encaixarà amb estar al lloc on creguin en les meves possibilitats i m’ofereixin l’escenari per continuar creixent com a jugadora i assolir els meus objectius.

I finalment, com sempre:

Una pel·lícula? – Coco

Una cançó o grup de música? – Todos los besos – Los Rebujitos

Tens algun costum o superstició? – Fer dos salts abans de començar el partit

Un llibre? – “Míster, ¿por qué yo no?” de Toni (Anty) García

Gràcies a ARAESPORT per facilitar-nos la publicació d’aquesta entrevista, i recordeu si voleu estar ben informats de l’esport al Bages, ho trobareu tot al següent enllaç:

Ara Esport – La revista d’esport del Bages

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com