Ja ha començat el curs escolar. El primer dia d’escola, els telenotícies s’omplen d’imatges de nens somrients carregats amb les motxilles. Cada any la notícia té el mateix patró. Minuts i minuts de nens rient, alguns corrent pel pati, d’altres abraçant-se, d’altres asseguts a l’aula atents escoltant la mestra.
Per fer contrast sempre hi afegeixen, com de passada, alguna escena curta d’algun nen molt petit arrapat a la mare plorant perquè no vol entrar. És la notícia clàssica de cada any de la tornada a l’escola.
La recepta és clara: escenes genèriques de felicitat ensucrada esquitxades amb un toc d’enyorament.
Als nens de casa nostra no hi encaixen gens en aquestes escenes. No els agrada tornar a l’escola. No hi han plors exagerats ni rebequeries que quedin bé davant la càmera, però sí mal humor i somriures forçats de cara enfora. La petita alegria de retrobar-se amb els amics no els compensa tornar a l’escola. «Amb els amics s’hi queda per jugar i no per treballar!», em diuen. No puc negar l’evidència.
Tenen tota la raó. Que jo sàpiga, després d’un període llarg de vacances, ningú és lleva amb la il·lusió de tornar a la feina! Ans al contrari, que l’últim dia de vacances tots estem ben moixos només pensant que l’endemà és «Sant Tornem-hi».
Aquest curs però, de moment, és el pitjor. El gran ha començat l’institut, i això vol dir sumar les poques ganes de tornar a l’escola amb el xoc de l’inici de secundària. La dinàmica d’un institut és radicalment oposada a la de l’escola. Sí, aquella escola, que hem convertit en un espai acollidor amb uns mestres-protectors dedicats al benestar dels nens. Quasi podríem dir que passen de cantar el «Bon dia» a trobar-se uns professors que els primers dies intenten fer tanta por com poden per encarrilar el curs i evitar que se’ls descontroli la classe. El xoc és brutal. Ara entenc aquella cara d’atemorits que feien els alumnes quan jo donava classe a 1er ESO. No és que la facin només, és que realment ho estan, d’atemorits.
Passen d’estar sobreprotegits a primària a estar absolutament sols a secundària. El recorregut educatiu potser encaixa, però no l’evolutiu. Per uns suposarà un xoc emocional, per d’altres acadèmic. S’adaptaran tots, més aviat o més tard. És com quan els pollets volen del niu, han de batre les ales ben fort i no tots les tenen encara prou valentes, alguns cauen a terra i d’altres volen de seguida ben alt. Ara em pregunto si als que cauen els quedaran cicatrius de la caiguda. No m’ho havia plantejat mai, de fet no n’era ni conscient de la caiguda.
I és que la sensació que sempre he tingut, veient-ho des de la banda del professorat i amb l’experiència de trepitjar bastants anys les aules de secundària, és que els nens s’adapten relativament ràpid a la dinàmica de l’ESO. No m’adonava però, del xoc real que suposa aquest canvi d’etapa per uns nens madurativament tant infantilitzats durant la primària. Potser els hauríem d’haver ensenyat una mica a volar abans de llençar-los del niu!
I ara dubto. De debò. No sé si ho estem fent massa bé. Potser no només són les pantalles el què fa que caigui tot.
