Opinions de sobretaula: El noi dels cabells llargs

Hi ha petits plaers a la vida que costen ben poc.

Sense haver fet un gran dinar ni la migdiada en una suite de luxe, simplement un entrepà de llonganissa, mitja llauna de cervesa i un matalasset sota l’esquena poden fer el fet.

Va ser diumenge passat, a primera hora de la tarda, quan no volta ningú per la fira i els paradistes ens podem permetre una estona de descans.

Estirada panxa enlaire, amb el sol a la cara no envejava res a ningú. És això dels petits plaers, res t’amoïna, res et molesta, i el cos i la ment s’abandonen al relax.

Quatre núvols escadurssers, preludi de les pluges tardorals que semblava que ja havien d’arribar, es retallaven damunt el blau del cel amb formes canviants d’aquelles que conviden a fer volar la imaginació.

De cop, però, torno a la crua realitat, aquesta que ens fa recordar que aquest mateix cel, en aquest mateix moment, no és tan bonic ni tan bucòlic a tot arreu, sinó que hi ha molts indrets, i ara especialment a Palestina, que el cel, en lloc de núvols de cotó fluix, està travessat per míssils i projectils que provoquen mort i destrucció.

Una colla de jovent, alegres, arriben a la plaça disposats a preparar jocs i tallers per entretenir a la mainada, i sense voler em ve al cap la lletra d’aquella cançó que sentia quan era petita en un disc que tenia el meu germà:

Mireu que estic sol,
acabo de deixar els amics,
els nois i les noies m’han dit adéu
o fins demà.

Miro cap al cel,
i les estrelles no m’estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d’aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l’absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s’inventen
perquè hi morin els nois.

Jo no vull anar a casa aquesta nit,
no vull que em vegin els veïns
ara que estic plorant.
Val més que creguin
que com sempre estic cantant
i es riguin dels meus cabells llargs
i diguin que sóc un ximplet.
I quan parlin algun dia de mi
diran que sóc l’extravagant
que no té res a dins del cap..
Val més que no treure’ls l’encant
i que la gent del meu carrer
es creguin que són un iè-iè.

Per què no veuen que estic trist?
Per què no es donen compte
que el món no és tan bonic?
N’hi ha que passen gana,
n’hi ha molts molts a la guerra,
i ells sols parlen del seu futbol.

(Cançó del noi dels cabells llargs. Els Tres Tambors – 1966)

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin