En un dels desvaris onírics que de vegades sacsegen el meu, en teoria, plàcid descans nocturn, fa poc vaig somniar que un nen palestí, mort en el bombardeig israelià d’un hospital del sud de la franja de Gaza, havia aparegut en un racó de casa meva. Ignoro com aquell vailet havia pogut entrar dins el meu domicili però, evidentment, si era un esperit, comprenia que cap obstacle físic no li n’impedís l’accés. El noi m’esguardava amb uns ulls espaordits que sobresortien del seu rostre ensangonat. Tremolava com una fulla i, ocult en la penombra, semblava un ocellet acorralat. “No tinguis por. Dígue’m qui ets i que hi fas aquí”, li vaig demanar. Em fità els ulls, s’empassà saliva i balbucejà amb veu plorosa: “Em dic Walid, soc palestí i he arribat fins aquí a cavall d’un estel”. Vaig pensar que en somnis tot era possible. Vaig dir-li: “Estàs ple de sang. Espera un moment que vaig a cercar aigua oxigenada i cotó per a netejar-te les ferides”.
“Però…”, mormolà el xicot.
En tornar per a fer-li les primeres cures; vaig agenollar-me davant seu i, en intentar passar-li el cotó mullat de desinfectant pel rostre, vaig percebre que estava davant un holograma; per bona que fos la meva intenció només feia que moure el braç en l’aire sense tocar el seu cos. Vaig preguntar-li: “Ets un fantasma, oi?”
“Soc l’ànima d’un nen palestí de nou anys. I vostè, qui és?”
Li vaig dir el meu nom i a continuació vaig fer-li un concís report del seu estat: “Tens ferides a la cara, un tall profund al braç esquerre, restes de metralla al pit i una cama destrossada. T’hauré de dur a l’hospital ara mateix”.
“No es poden guarir les ferides de l’ànima”, va respondre Walid. Se sentia incòmode mostrant les nafres d’un cos que ja no era seu. Llavors afegí: “És inútil que em porti a un hospital”.
Me’l vaig guaitar amb tendresa. Pell de gallina en adonar-me del sofriment que hauria hagut de suportar en els últims instants de la seva vida. Uns instants que tant podien haver durat uns segons, uns minuts, unes hores o potser dies sencers pel fet que l’exèrcit israelià blocava l’arribada de medecines i d’ajuda humanitària a la franja de Gaza. Era conscient que, amb aquelles ferides tan greus, el xaval no havia pogut sobreviure. Volia creure que, alliberada del cos i malgrat les nafres, la seva ànima almenys no patia.
“Em sap greu. Explica’m què et va passar”
Em va commoure la cremor del seu esguard. Va fer un sospir i confessà el següent: “Amb els meus pares i germans vam sortir de la ciutat de Gaza per anar cap al Sud. Ens van dir que allà estaríem a recer de les bombes, però no ha sigut així. Sentia com el pare li comentava a la mare: Ens han enganyat. Ens han promès que aquí no ens bombardejarien però ho continuen fent. Volen acabar amb nosaltres”. Em fità els ulls i afegí: “Mon pare i els meus dos germans petits van morir sepultats per les runes després d’un bombardeig a Khan Yunis. La meva mare i jo vam poder salvar la vida gràcies a la ràpida intervenció dels voluntaris, però vaig adonar-me que tenia la cama dreta esclafada per una paret que m’havia caigut al damunt; després que els serveis d’emergència em rescatessin amb molta dificultat, em van dur a l’hospital. Allà vaig morir”.
“I ta mare?”, vaig preguntar-li.
“No sé que se n’haurà fet d’ella. Ignoro si és viva o morta. Recordo la seva desesperació quan ens vam acomiadar. Ni ella ni jo no enteníem res del què passava. De cop i volta algú havia massacrat la nostra família i ens ho havia pres tot”. I començà a plorar abaixant el rostre, intentant reprimir els sanglots. Mai no havia vist plorar una ànima.
“I si ets un esperit, què hi fas a casa meva?”. Davant el seu silenci vaig afegir: “No hauries d’estar al Cel o al Paradís?”. Llavors va respondre: “És un designi d’Al.là d’enviar les ànimes dels infants palestins morts a trucar al cor de les persones que viuen d’esquena a la matança que estem patint. Tothom recorda amb horror l’Holocaust dels nens jueus als camps d’extermini nazis però, tret d’exclamacions estèrils, la gent tendeix a ignorar el constant degoteig de víctimes palestines, especialment de nens com jo”. Feu un sospir i es lamentà: “A pocs els importa les nostres vides i, malgrat que es posen les mans al cap quan veuen les atrocitats comeses per l’exèrcit israelià, giren full i s’obliden de nosaltres. Si us plau, ajudeu-nos!. Atureu aquesta guerra!”. Amb aital prec desesperat l’ànima de Walid s’esvaí en el no res i em vaig despertar. Anava a dir-li: “Tinc entès que els primers agressors foren els guerrillers de Hamàs quan van penetrar en territori d’Israel i van matar 1200 persones, a banda dels segrestats que es van endur i que encara no han tornat”, però vaig callar. Aquell nen era una víctima innocent i no pas un agressor. I com ell, centenars, milers, milions de palestins, jueus, armenis i altres pobles massacrats fins avui mateix al llarg de la Història. Maleïdes agressions! Maleïdes bombes! Maleïdes venjances! Avergonyit de tanta bogeria vaig suplicar: “Si us plau, Javeh! Al.la! Déu! Tres noms diferents per a un únic Ésser diví. No permeteu que en el vostre nom es cometin més crims de lesa humanitat! Feu que la pau torni al món i que d’una vegada per sempre es faci realitat el somni de John Lennon; i que el seu cant “Imagine” ressoni arreu del món i abraci tots els pobles de la Terra en un acte de perenne germanor”. I mentre la meva pregària s’enlairava cel enllà, els ocells saludaven amb bells refilets la llum del nou dia.
Miquel P. Cortina
