Xucladors, paràsits, vividors, barruts… em venen mil adjectius qualificatius quan veig aquesta colla que ostenten poder de decisió i d’opinió. Mil! I cap de bo! Amb aquests egos inflats, ben apoltronats i amb les butxaques ben plenes. Plens d’autocomplaença i amb un narcisisme desacomplexat. Xerrameques de discursos moralistes buits de contingut. Tot és blanc o negre. Ja no hi ha matisos. Si penses com ells et mereixes el seu reconeixement, ets un dels seus. Si no ets un feixista. Quan algú els rebat alguna cosa no els agrada mai, o s’enfaden o es fan els ofesos. Mai argumenten, mai usen de la raó. Però sempre, sempre contemplen els altres des de la seva superioritat moral com si el que pensa diferent no fos digne de la seva presència.
Com és que hem donat les regnes del poder a aquestes sangoneres? Governants, periodistes, sindicalistes. Tots asseguts als seus trons. Però ningú fa la seva feina. Els governants ja no governen, els periodistes ni investiguen ni pregunten i els sindicalistes ja no defensen els treballadors.
Això sí. Que tothom s’embolcalli amb una bandera d’un país ben llunyà. Que prengui partit en una guerra que no entén i ho decorem amb grans paraules.
Convoquem vagues i manifestacions per desfogar la gent de la seva frustració diària i que mirin a l’altra banda del Mediterrani, que allà no hi podem fer res i així de passada, a veure si s’obliden que els trens no van mai a l’hora, que els sous són insuficients, que la vida està caríssima, que l’habitatge és inaccessible, que les llistes d’espera sanitàries són infinites, que la nostra educació és a la cua d’Europa, que la inseguretat creix any rere any als carrers, que els ramaders s’arruïnen, que la pagesia desapareix, que pugen els impostos. Tot va mal dades, però és igual, perquè «Palestina lliure, vaga general!». De veritat? Som dalt d’un Titànic que s’enfonsa irremeiablement, i per mala sort nostra, som els passatgers de tercera classe. Ens sentim afortunats perquè viatgem en un vaixell taaant bonic… I mentre els de primera van pujant relaxadament als bots salvavides, a nosaltres ens diuen que tranquils, que tot va bé, mireu, mireu com toca el quartet de música.
I és que hem substituït l’ètica per l’estètica. La flotilla n’és un exemple. Salpen dient que porten ajuda humanitària a Gaza. La cosa grinyola de bon principi, perquè organitzen un festival de música per celebrar-ho (per celebrar què? Una guerra? Civils morts? Jo no hi veig res a celebrar). Després quan algú posa en dubte l’ajuda que porten, que als vaixells amb què hi van no n’hi cap, l’acusen de… feixista (els agrada molt acusar de feixista). Quan finalment es destapa que no en porten d’ajuda (confirmat pels mateixos organitzadors) ens diuen que l’important no era portar-ne sinó fer-ho veure. Vaja… que ens munten un xou, ens prenen el pèl i es queden tan tranquils els mentiders.
Quan tornen a casa, amb els bitllets pagats per nosaltres i els egos ben inflats, quan haurien d’estar ben avergonyits, parlen de maltractaments rebuts mentre eren a Israel. Els descriuen amb dramatisme. Expliquen que van haver de beure aigua de l’aixeta!, i que algú va haver de dormir a terra amb un matalàs! Però en quin món paral·lel viuen aquesta gent?
Estufats en el seu castell daurat, cobrant sous estratosfèrics provinents de les nostres magres butxaques. Escudats en l’estètica sense cap ètica ni moral. Com és que tolerem que aquests gripaus inflats ho decideixin tot sobre les nostres vides? Ens assenyalen la lluna i nosaltres embadocats ens la mirem mentre per darrere ens foten la cartera. Una mala notícia: la butxaca s’aprima i aviat ja no ens quedaran ni les engrunes perquè ens puguin prendre.
