Hi havia una vegada un home tan ric, tan ric que no sabia què fer amb els diners. En tenia tants que podia permetre’s capricis tals com col·leccionar Ferraris estavellats, disposar d’una part del celler del Titànic rescatat del fons de l’oceà, guardar valuosos quadres de pintors famosos, comprar apartaments de luxe per llogar a preu d’or a col·legues folrats com ell o bé celebrar festasses en el seu iot de 60 metres d’eslora. Quan un capellà amic de la família li suggeria de dedicar una petita part de la seva fortuna a fer donacions a hospitals, a oferir beques d’estudis a nens de classe humil o contribuir econòmicament a ajudar determinades ONG’s, ell responia que la seva Fundació ja s’encarregava de fer-ho. La veritat era que la dita Fundació era molt restrictiva a l’hora d’afluixar la pasta i quan ho feia, es limitava a subvencionar associacions taurines i cinegètiques de les quals l’home ric era membre d’honor.
Últimament al personatge en qüestió li havia entrat la dèria de viatjar a l’espai. Un dia es va assabentar que un grup de VIPS americans havia pagat una fortuna per pujar a un coet i arribar més enllà de l’estratosfera des d’on es veia una vista increïble del planeta Terra. L’aventura de romandre penjats a l’espai exterior dins una càpsula havia durat tan sols uns minuts, passats els quals van tornar a la base d’enlairament on els esperaven familiars i periodistes per fer-se la foto i immortalitzar la proesa.
Sense fer gaire escarafalls de les seves intencions, un vespre es posà en contacte per videoconferència amb l’empresa estatunidenca que organitzava els viatges i, a través d’un intèrpret, els va deixar clar que ell volia ésser l’únic tripulant de la nau; que estava disposat a pagar el què fos per donar una volta al món, anar a la Lluna per fer el mateix i tornar a la Terra.
Per descomptat que tant l’esposa com els fills s’oposaren des del primer moment a que dugués a terme aital bestiesa però ell en feu cas omís i continuà endavant amb la seva cabòria. Passats quatre mesos, tres setmanes i sis dies va rebre una notificació de l’empresa aeroespacial nord-americana per dir-li que tot estava a punt per al llançament i que l’esperaven a la base per a preparar-lo pel viatge i fer que la seva experiència al cosmos fos un èxit. Es presentà a la base tres dies més tard i es posà a mercè dels tècnics. L’enlairament tindria lloc dues setmanes després de la seva arribada però calia que s’habitués a la ingravidesa i a la solitud. El van confinar dins una cambra on estava suspès en el buit i feia tombarelles. Acabat el curt període d’entrenament ja estaria en condicions de córrer l’aventura extraterrestre de la seva vida.
Com era d’esperar ningú de la seva família es desplaçà als Estats Units per veure com el patriarca era llançat a l’espai exterior emulant la gosseta Laika. Només alguns amics i alts càrrecs dels seus negocis hi van acudir mentre ell, vestit d’astronauta, els saludava des de la plataforma d’entrada del coet per dir-los adeu.
“Nine, eight, seven, six, five, four, three, two, one, ignition!”. Tot seguit el reactor del coet s’encengué i començà a enlairar-se expulsant una gran flamarada enmig de l’expectació general. En pocs segons l’artefacte desaparegué de la vista dels presents. L’home ric va veure com de cop i volta es feia fosc, lluïen els estels amb més brillantor que mai i als seus ulls arribava la resplendor blavosa de la Terra. La seva bellesa el va colpir i per poc que no es posa a plorar de l’emoció.
La circumval·lació de l’esfera terrestre es va completar en pocs minuts i quan els propulsors del coet van engegar-se un altre cop per agafar embranzida, la nau va deixar enrere la visió del nostre planeta i va apuntar cap a la Lluna, sempre sota la supervisió i el control dels tècnics de la base espacial. Tres dies després entrava en òrbita lunar. Des de l’escotilla el peculiar astronauta veia com la Terra penjava com un globus blau turquesa en la negror de l’espai sideral, mentre la Lluna, amb els seus cràters i els seus deserts de cendra, es movia lentament sota seu. S’adonà que la cara oculta mostrava molts més cràters que no pas la part visible.
Completada una volta sencera al satèl•lit, la càpsula espacial va deixar l’òrbita lunar per reprendre el camí de retorn. Però en arribar a una distància d’uns cinc-cents quilòmetres de la Terra, en comptes de dirigir-se al lloc d’aterratge previst, va fer una volta al planeta i tornà a propulsar-se cap a la Lluna. Crits, confusió i guirigall enorme a la base americana i terror còsmic en el rostre de l’astronauta. El control i la comunicació amb el coet es van tallar sobtadament i, davant la consternació de tothom, al llarg de dues setmanes estigué viatjant de la Lluna a la Terra i viceversa en un bucle sense fi.
Entre els tècnics hi havia molt nerviosisme: s’exhauria el combustible, les reserves d’oxigen estaven sota mínims i no sabien què fer. Al final decidiren enviar una nau de rescat i quatre dies després aconseguien recuperar la càpsula i el seu desesperat tripulant.
Per no perjudicar l’empresa aeroespacial ni el bon nom del protagonista involuntari de l’incident, van preferir ocultar el nyap. Però l’ensurt de l’home ric que ja es veia vagant per sempre més entre la Terra i la Lluna com una pilota de ping-pong, propicià que a partir de llavors valorés més la vida senzilla i el deure de fer feliços els altres. Amb aquest anhel ordenà a la seva Fundació que destinés periòdicament elevades sumes de diners als hospitals, a la investigació i als més necessitats. Coneixent-lo, la seva família va pensar que allà a les altures havia tingut un encontre amb Déu.
