El proper diumenge, dia 21 de desembre, a les 16 hores i 3 minuts, hora oficial, coincidint amb el solstici, comença l’hivern.
L’inici de l’hivern a l’hemisferi nord està definit per l’instant en què la Terra passa pel punt de la seva òrbita des del qual el Sol presenta la màxima declinació sud.
El dia que això passa, el Sol arriba a la seva menor elevació sobre l’horitzó al migdia i descriu al cel l’arc més curt. Com a resultat, aquest és el dia amb menys hores de Sol de l’any.
Aquesta estació durarà 88 dies i 23 hores, i s’acabarà el 20 de març de 2026 amb el començament de la primavera.
Amb una mica menys de 89 dies de duració, l’hivern es l’estació més curta de l’any, degut a que la orbita de la Terra al voltant del Sol no es circular sinó el·líptica i l’hivern coincideix amb la època de l’any en que la Terra es troba més a la vora del Sol. Quant això succeeix, la Terra es mou més despresa en la seva orbita (segons la coneguda com a segona llei de Kepler), i per tant necessita menys temps per arribar al punt a on comença la següent estació, la primavera.
Les nits de l’hivern acostumen a ser llargues i sovint seques, per la qual cosa són excel·lents per observar el cel.
Durant l’hivern del 2025-2026 podrem veure diferents planetes i constel·lacions al llarg de cada nit. Al començament de l’hivern, podrem veure en fosquejar els dos grans planetes gasosos: Saturn i a començaments de gener, Júpiter. A partir de meitats de febrer s’hi afegirà, Venus.
A mesura que passin els mesos, Saturn s’anirà apropant al Sol, desapareixent del cel vespertí a l’inici del mes de març. Mercuri hi apareixerà al llarg de febrer.
A la matinada, començarà l’hivern amb Júpiter i Mercuri visibles. Però Mercuri desapareixerà del cel matutí a començaments de gener i reapareixerà a meitats de març, mentre que Júpiter es deixarà de veure a meitats de gener.
A més dels diferents planetes, el cel en fosquejar a l’hivern ens mostrarà algunes de les constel·lacions més boniques; començarem amb Orió, amb la brillant Betelgeuse a dalt i a l’esquerra i Rigel a baix a la dreta, amb Taure, amb la vermellosa Aldebaran, i el Ca Major amb Sírius, l’estrella més brillant de la nit, i també podrem observar la constel·lació de Bessons, amb la parella Càstor i Pòl·lux.
La unió d’algunes d’aquestes estrelles amb altres adjacents forma un asterisme conegut com l’hexàgon de l’hivern per ser característic dels vespres de l’estació (Rigel, Aldebaran, Capella, Pòl·lux, Proció i Sirius).
El 3 de gener de 2026 es produirà el moment de màxim acostament anual entre la Terra i el Sol, anomenat periheli. En aquest moment, la nostra distància al Sol serà de poc més de 147 milions de km, és a dir, uns 5 milions de km menys que en el moment de més distància (afeli), que succeirà el 6 de juliol de 2026.
Durant l’hivern del 2025-2026 es produiran dos eclipsis, un anul·lar de Sol i l’altre total de Lluna. L’eclipsi solar serà el 17 de febrer i la fase anular es podrà veure des de l’Antàrtida, l’oceà Antàrtic i el sud de l’oceà Índic. El de Lluna serà el 3 de març i es veurà des d’Amèrica, l’est d’Asia i Oceania. Des de el nostre país no seran visibles.
Durant l’hivern podrem gaudir de les pluges d’estrelles dels Úrsids, cap el 22 de desembre i dels Quadràntids cap el 3 de gener.
Les Llunes plenes durant l’hivern seran el 3 de gener, l’1 de febrer i el 3 de març.
Durant tota l’estació, seguirem amb l’horari d’hivern (UTC +1h).
Àngel Massallé Agrupació Astronòmica de Sabadell
