En el meu darrer escrit publicat en el Montpeità recordava com alguns nens de Sant Fruitós jugàvem amb pólvora. Estàvem en plena postguerra, hi havia rancúnia entre algunes famílies i les tres consignes emanades de les autoritats feixistes de l’època per intentar guarir les ferides del poble vençut eren: repressió, silenci i oblit.
Cal dir que la història d’Espanya a partir de l’any 1900 no existia i que si algú gosava parlar de la Segona República, de la bandera tricolor o de la Guerra Civil, era titllat de subversiu. A l’escola franquista tenien pressa per adoctrinar políticament els infants catalans a través de les Enciclopedias Álvarez on s’enaltien les proeses de Don Pelayo, del Cid Campeador, “que ganó batallas después de muerto”, dels reis de Castella i Lleó, de los Reyes Católicos Isabel y Fernando, tanto monta monta tanto, del Descubrimiento y Conquista de América “con la espada y la Cruz”, etc. etc., en detriment de la nostra pròpia Història que era subtilment amagada pel personal docent, suposo que seguint ordres de la “superioridad”. Ens ensenyaven que els nens havíem d’ésser “machotes”, cridaires, valents i lluitadors i que pel fet de tenir cigala, estàvem cridats a barallar-nos i imposar-nos sobre els nostres rivals, a dominar el sexe femení, a procrear i ajudar a fer “la España Una, Grande y Libre” que era la obsessió i el deliri de Franco i els seus sequaços. Per contra, a les nenes, pobretes, se les instruïa per al dia de demà a mantenir una actitud submisa respecte del marit, a cosir, a planxar, a ocupar-se dels fills i a tenir la casa neta i ben endreçada.
Davant aquest panorama tan desolador els vailets dels anys 50 del segle passat creixíem en un clima de violència latent, alimentada també pels còmics que llegíem amb deler, entre els quals destacaven el Capitan Trueno, El Jabato, el Guerrero del Antifaz, en Roberto Alcázar i el seu fidel Pedrín, tots ells paladins del “Santiago y Cierra España” y del “porrazo limpio al mentecato”. Paral·lelament s’havien fet un lloc en les nostres preferències infantils els quaderns de “Hazañas Bélicas” centrades en la Segona Guerra Mundial, que si bé al començament els herois eren els soldats alemanys de Hitler, de mica en mica la cosa va derivar a que els bons fossin els “marines” i els aviadors nord-americans. A què era degut el canvi? Doncs al fet que, per algun motiu geo-estratègic, el president Eisenhower dels Estats Units havia vingut a Espanya, l’any 1953, per a blanquejar la Dictadura de Franco i construir-hi bases militars preparades per a lluitar contra la temible i comunista URSS (Uf, quina por!). Eren els temps de la Guerra Freda.
L’inesperat tractat d’amistat hispano-USA, a banda d’obsequiar els nens amb un got de llet en pols setmanal a les escoles, va promoure l’arribada a les pantalles cinematogràfiques de nombroses pel·lícules de guerra i del Far-West, en les quals sempre guanyaven els bons, fossin els aliats o el 7è de Cavalleria. Tantes bombes i tanta sang, que ens empassàvem com si res, augmentava la nostra adrenalina per lluitar contra els dolents. Però..qui eren els dolents?
A resultes de tanta violència als tebeos i al cinema, a Sant Fruitós s’havien constituït dos bàndols rivals: Els de l’Era i els de la Plaça, tots ells formats per nois de calça curta que amb prou feines arribàvem als 10 anys. Jo formava part del grup dels de l’Era, auto-identificats com “els indis”. Els altres, els de la Plaça, eren “els americans”. Algun adult pensaria que millor denominar-nos així que no pas “rojos” i “nacionals” que tant mal havia fet, i de la qual tothom, del més gran al més petit, en patia encara les conseqüències. El nostre cabdill “indi” era el Zidro de cal Xamal i el capità dels “americans” de la Plaça era el Jordi Bransuela de cal Perdiu, lamentablement tots dos morts massa joves i no per culpa d’una guerra. Durant les nostres batusses, volaven rocs, barnilles de paraigua tirades amb arc, llances punxegudes fetes de canya i pals de fusta amb empunyadura i tot, que brandàvem com espases en la lluita cos a cos.
El resultat de les nostres “accions bèl·liques” sense solta ni volta, només com si ens haguéssim engrescat a jugar un joc violent, acabaven amb diversos ferits i contusionats per esgarrinxades, per l’aparició d’uns quants bonys i blaus arreu de la nostra anatomia, algun trau amb sang i fins i tot algun ull buidat. Els supervivents d’aquells anys de trist record prou que ho poden corroborar si encara en guarden memòria o alguna cicatriu.
D’aquí ve que quan vam descobrir les bales deixades pels rojos en el camp entre la carretera de Vic i el Torrent Bo, vam pensar que les “guerres” amb els de la Plaça podrien prendre un altre caire si utilitzàvem la pólvora. Per fortuna, el canvi d’hàbits a mesura que creixíem van posar punt i final a les “batalles” entre els vailets de Sant Fruitós. L’arribada de la televisió va fer que, a partir de llavors, omplíssim el nostre temps amb altres prioritats i ens distraguéssim d’una manera diferent.
Ben mirat, aquelles hostilitats no tenien sentit. No hi havia cap raó que les justifiqués malgrat la pèssima educació que rebíem del règim franquista. En comptes de canalitzar la nostra agressivitat a través de l’esport, els jocs i el respecte per l’altre, ho fèiem declarant la “guerra” als nostres suposats “rivals”, escenificant una mala paròdia de la contesa que havien patit els nostres pares i avis. Absurd, oi? Doncs tan absurd com les actuals guerres d’Ucraïna i Gaza que provoquen desenes de milers de morts, molts d’ells nens i nenes de curta edat, com nosaltres en aquella època.
Miquel P. Cortina
