Aquests dies hem assistit a dues baixes a la política catalana molt significatives: Ernest Maragall i Xavier Trias. Cert també, que són baixes per motius molt oposats. Parlem-ne.
Ernest Maragall, va estripar el carnet d’ERC fa quinze dies per la falta d’aclariments en un atac de “falsa bandera”. Així és com s’anomenen aquelles accions que es porten a terme per membres d’un partit, en contra dels mateixos integrants del partit.
Podria enumerar tot el què li han fet a Ernest Maragall, així com actes inqualificables a Oriol Junqueras, a la presidenta del Parlament Laura Borràs, així com a rivals polítics, però sincerament, ho trobo tan lamentable, que millor ens centrem en coses positives.
Per altra banda, Xavier Trias, que després de guanyar les eleccions municipals del 2023 va veure com li era impossible ser alcalde per l’aliança curiosa de PP, Comuns i PSC/PSOE. Recordo la frase que va fer furor del mateix Trias, qualificant aquesta votació: “que us bombin”. Certament, encara va fer curt en els qualificatius.
Per tant, a l’entendre que no li serà possible ser alcalde de Barcelona, aquest passat divendres 26 de juliol va renunciar a l’acte de regidor, sent el seu últim ple a l’Ajuntament de Barcelona.
Recomano veure el Ple de renúncia, 17 minuts imprescindibles que tothom hauria de veure. Igualment, Trias no ha deixat JUNTS, de fet sempre ha dit que el partit li ha donat suport i escalf i que hi continuarà militant i ajudant.
En ambdós perfils polítics tot i ser antagònics en algunes coses, crec que tenen moltes coses en comú, sobretot pel què signifiquen i representen en uns valors personals insubornables, en una forma de fer política de respecte, responsabilitat i bones formes.
Perquè tant en Maragall com en Trias, considero que són lliures pensadors i posseïdors d’una àuria de fiabilitat i fermesa en la defensa dels seus principis que és quelcom cada vegada més complicat de trobar a la política actual.
Perquè en l’”establishment” de poder, tinc la sensació que està molt ple de “grimpaires” i “supervivents”, aquells que es mengen qualsevol gripau, el que sigui, només per intentar fer-se un lloc de poder, cobrar i escalfar la cadira.
Per tant, en Maragall i en Trias, són dos “SRS” en majúscules. Persones d’obediència a un projecte ideològic i social, però que mai perden la llibertat de pensar i actuar segons les seves conviccions personals i polítiques. Els trobarem a faltar.
