Te n’anaves amb tanta pressa…,
d’una manera tan discreta,
sense cap moviment exagerat,
que no vaig tenir temps
d’abraçar-te per última vegada.
Hagués volgut una abraçada intensa
amb un recorregut quasi amorós.
Una abraçada justa i necessària
perquè el món s’aturés entre tu i jo..
Uns braços cercant els teus amb altres braços.
L’abraçada ascendent i constructora
que resta eterna a la memòria.
Una abraçada llarga i silenciosa
que deturés la mà de l’àngel envejós.
Joan Mercader
Quan algú del nostre entorn mor, moltes vegades ens queda una sensació d’angoixa, perquè pensem que podríem haver fet alguna cosa més abans del seu comiat. Aquesta és la imatge que li queda al narrador al recordar la desaparició d’un ésser estimat. Com diu el títol “em faltava una abraçada”. Des del primer vers el poema té un aire de nostàlgia molt evident, els punts suspensius de l’inici, deixant la frase mig ofegada, són ben representatius. L’àngel envejós del final, forma poètica discutible de disseny a mort, no impedeix que el ritme del pas del temps segueixi el seu camí habitual. Tot el que viu, acaba morint. El món no s’atura.
Joan Mercader (1923 – 2025) era un poeta de la Garrotxa. Un nom segurament no massa conegut en els cercles habituals dels mitjans informatius, però autor de gran sensibilitat lírica.
Malgrat el contingut del nostre text:
B O N A P A S Q U A
