“El sistema sanitari ja està col·lapsant”

El metge Carles Espinós destaca la iniciativa ciutadana i empresarial davant el coronavirus

Són dies intensos i complicats. Molt complicats. Per als que estem confinats a casa, però sobretot per als que es deixen la pell per tots nosaltres als hospitals. Aquells petits grans herois que salven vides i que cada dia a les 20 hores reben un emotiu aplaudiment per part de la ciutadania. Insisteixo: Mai us ho podrem agrair prou. Entre guàrdia i guàrdia, truco Carles Espinós. Amic d’infància. Metge jove, de cor i cap, les 24 hores. Fa pocs dies li van fer la prova del COVID-19 i va donar negatiu. Avui segueix treballant, nit i dia, com si no hi hagués demà. Parlem d’estratègia i planificació de recursos en una emergència sanitària com l’actual, de les condicions laborals, del col·lapse sanitari i de la iniciativa ciutadana i empresarial. Una petició als polítics? “Que per una vegada a la història intentin prioritzar aquest sistema públic del que diuen sentir-se tan orgullosos”. Després de penjar, m’escriu un missatge: “És i serà dur. Molt dur. Però, ens en sortirem.”

Com esteu vivint aquests dies a l’hospital?
Les sensacions canvien dia a dia. Canvien a la mateixa velocitat que aquesta situació. És a dir, d’una forma vertiginosa i més de pressa del que preveiem generant un alt nivell d’incertesa. A això se li ha de sumar la sobrecàrrega de feina i que nosaltres som el conjunt més exposat i que rep un bombardeig més gran d’informació, tant científica com mediàtica. És una situació de gran estrès.

“Som els que rebem un bombardeig més gran d’informació, tant científica com mediàtica. És una situació de gran estrès”

“La més dura de les proves d’estrès”.
És innegable que la situació actual és preocupant. Almenys, en el meu hospital, es nota en l’ambient. Suposo que com en qualsevol altra feina. Per molt que tinguem millor informació que els altres no ens fa aliens a tot allò que estem trobant i al problema social que està causant aquesta pandèmia. També cal sumar-li que algunes de les mesures que el Govern espanyol ha impulsat no han estat ben rebudes pel nostre col·lectiu. Amb raó.

Per exemple?
Per exemple, allargar els contractes dels residents que es troben en els seus últims dos mesos de la seva residència mantenint el mateix sou. Tot això fa que, davant aquesta situació a la qual ningú s’hi ha enfrontat mai, hi hagi inseguretat. Tot i així, el personal sanitari està motivat per complir amb la seva feina més que mai. Podríem aprofitar aquest moment per reivindicar diferents injustícies, però seguim al peu del canó.

Com es gestionen els recursos?
Canvia sobre la marxa, com la mateixa situació. S’intenta fer un plantejament en funció del pitjor escenari que ens puguem trobar. A partir d’aquí, es valora allò que tenim i com podem funcionar, quina pot ser la millor actuació sanitària i alguns plans paral·lels. Per això, els protocols i els plans d’actuació varien a mesura que avancen els dies. És evident que els recursos sanitaris no són infinits i per tant, davant d’una situació com aquesta, s’han de prioritzar aquells que puguin ser més efectius i rendibles.

“Una de les principals causes de baixa entre professionals, a part del constant risc de contacte evident, és la falta de material de protecció”

Quina estratègia de personal i organització s’està seguint?
En el meu hospital, i em consta que a molts altres, s’estan fent grups de treballs per setmanes o jornades. D’aquesta forma s’intenta minimitzar el contacte entre nosaltres i el possible contagi del coronavirus. Tanmateix, això va variant amb els dies, ja que nosaltres, com tothom, també ens anem contagiant. Una de les principals causes de baixa entre professionals, a part del constant risc de contacte evident, és la falta de material de protecció que fa que el reutilitzem per sobre de les hores d’ús estipulades o utilitzem material no recomanat davant pacients amb sospita de coronavirus.

Solucions davant la manca de recursos?
S’està intentant concentrar els professionals a les àrees que més ho necessiten, que són urgències i les plantes de medicina interna o pneumologia. En alguns centres també plantegen que segurament els torns de dia i guàrdies de 24 hores no són el sistema més eficient donada la situació actual i que potser seria més òptim fer torns de 12 hores. En fi, suposo que anirem gestionant el nostre valor humà amb el pas dels dies i les setmanes.

Col·lapsarà el sistema sanitari?
De fet ja està col·lapsant, la pregunta seria adequada fa una setmana. En aquesta pandèmia el principal factor limitant són els llits de les Unitats de Cures Intensives (UCI) i els ventiladors que tenim disponibles. A dia d’avui ja ens trobem que moltes unitats d’UCI d’alguns centres, com el meu, estan col·lapsades, provocant que estiguem reubicant i reinventant noves àrees de l’hospital com zones d’UCI improvitzades. Les preguntes que estan ara mateix sobre la taula són: com gestionem els recursos restants? Quins criteris hem de seguir davant d’aquesta nova situació?

“Estem reubicant i reinventant noves àrees de l’hospital com zones d’UCI improvitzades. Com gestionem els recursos restants? Quins criteris hem de seguir?”

Quines són les xifres reals de contagi i la taxa de mortalitat del COVID-19?
Es calcula que la taxa de contagi és de 2 – 3. És a dir que per cada cas positiu de coronavirus es contagien de mitjana unes dues o tres persones més. La mortalitat a Xina es troba al voltant del 2%. A Itàlia, les dades que se’ns han facilitat ara mateix són al voltant d’un 5,8% aproximadament. A Espanya ens trobem globalment sobre el 3%, encara que a la Comunitat de Madrid es troben ja en valors similars al del nostre país veí, un 6%. Encara que a Espanya no s’han donat dades segons franges d’edat, pel que sabem fins ara els alts percentatges de mortalitat es centren en la gent gran, per sobre dels 65 anys principalment. Tot i així, cal destacar que també afecta a gent jove. Es creu que la mortalitat s’acabarà, quan passem el pic de contagi, estabilitzant sobre un 1-2%, és a dir fins a 10 – 20 vegades més que la grip estacional. Tanmateix, tot i que no cal menysprear ni molt menys aquestes dades, el que és més preocupant és l’augment exponencial de nous casos que saturen el sistema.

Què podem fer davant el pànic generalitzat?
En gran part és comprensible el pànic i la por que s’ha propagat respecte a aquesta situació que és nova per a tots. A més, el bombardeig d’informació és constant i variat. En primer lloc, hem d’aprendre a filtrar la informació que ens arriba a diari. Canviar el canal cada 10 minuts per veure que diu una altra cadena amb un nou expert no ajuda a contrastar. Hem d’intentar no fixar-nos en els números, ja que tots sabem que aniran en augment i es poden arribar a convertir en una obsessió. Intentar fer activitats que, dintre de les nostres possibilitats, no ens facin pensar en aquesta situació i ens evadeixin del que estem vivint. En conclusió, intentar ser optimistes, ja que de negativisme anem sobrats.

Que poden fer les empreses i els ciutadans per ajudar?
Aquest és potser l’aspecte més positiu i remarcable d’aquesta crisis sanitària. He vist en poc més de cinc dies com han sortit grups de persones que han creat un ventilador o han ofert impressores 3D per poder produir material mèdic. Altres empreses s’han bolcat a buscar una manera de fer mascaretes de baix cost i de ràpida fabricació. El gremi del taxi ens ofereix viatges gratis pels treballadors sanitaris d’algunes localitats, mentre que alguns espais hotelers han cedit habitacions per convertir-los en habitacions d’hospital. Aquests moments demostren que la inventiva de la gent té pocs límits i tot ajut és benvingut. Que ningú dubti que ho agraïm enormement.

“El missatge més important que enviaria és que ens cuidem entre nosaltres per poder sortir d’aquesta situació amb més força que mai”

No em vull oblidar tampoc d’aquelles petites coses intangibles que no són recursos materials però que en moments així són essencials. Jo visc al barri de l’Eixample i després de l’aplaudiment diari i emotiu que es produeix a les 20 hores, unes noies han connectat els altaveus i han posat música per a tots els veïns. Aquestes petites coses són les que, moltes vegades, tancats a casa, poden fer que el dia sigui diferent.

Recomanacions per a ciutadans?
La majoria s’han repetit durant aquests dies. Algunes són la correcta higiene de mans, intentar no sortir de l’habitatge si no és completament necessari o en cas de tenir simptomatologia trucar als telèfons que s’han facilitat. També s’ha d’intentar tenir el contacte amb la menor quantitat de persones possibles o amb aquelles amb qui ja s’ha tingut contacte. No juntar nens amb avis, ja que els petits són els principals portadors del virus asimptomàtics i els més grans són els més fràgils. En cas de conviure més d’una persona i alguna d’elles tingui símptomes, seria recomanable que portés mascareta en espais comuns de la casa i intentar tenir el menor contacte amb la resta.

Per al personal sanitari?
Al personal sanitari portem molts dies escoltant recomanacions de protecció. Potser el missatge que enviaria més important és que ens cuidem entre nosaltres per poder sortir d’aquesta situació amb més força que mai.

I als polítics?
Que per una vegada a la història intentin prioritzar aquest sistema públic del que diuen sentir-se tan orgullosos. Ens estan demanant un esforç, treballar més hores sense material o que busquem solucions a problemes extremadament complexes… i la resposta política rebuda fins ara són, en certa manera, paraules amables. Crec que el mínim que es pot demanar és el mateix suport amb la mateixa magnitud. Potser estaria bé que un dia vinguessin a l’hospital a viure i a exposar-se, des del que ells mateixos diuen “les trinxeres”, al que és aquesta pandèmia. Posar-se mascaretes reutilitzades o bosses de plàstic com a bates per la falta de material i sentir-se, pel que diuen per la televisió, “herois”. Seria una forma dràstica però efectiva de què entenguessin, des de la seva posició de privilegi, del què realment estem parlant. Tanmateix, no crec que això sigui de massa ajuda per millorar les nostres condicions quan tot això hagi passat. Espero ser jo el pessimista.

Per Víctor Costa / AMIC – Redacció