En la majoria de pobles de Catalunya un dia o altre de la setmana s’hi sol instal·lar el tradicional mercat de tota la vida. Depenent de la importància del poble o ciutat també ho és la quantitat de paradistes que exposen els productes que ofereixen a la seva clientela en el lloc més visible de la vila. Passejar per un mercat ambulant és una experiència que et reconcilia amb la vida i amb la gent. Davant l’allau de centres comercials i grans superfícies, retrobar-te amb els paradistes que fa tants anys que coneixes i tombar a plena llum del dia amb pau i tranquil·litat, és reconfortant i convida a esbargir-se i gaudir d’una estona especial i agradable.
Les olors dels fruits de la terra, l’aviram, el bacallà salat, les piles de verdures de tota mena posades amb mestria i bon gust, els sorolls, les converses; ep Maria, avui tinc albergínies de les llargues d’aquelles que t’agraden tant. I el pare? Com està després de l’ensurt que va patir el mes passat, ja es troba millor? Voltant pel mercat la gent es connecta a una dimensió humana de les coses que passen en la vida quotidiana d’una manera natural i conciliadora. En els mercats, gairebé la majoria d’articles que són exposats, solen ser de proximitat i els comerciants donen la cara pels productes que t’ofereixen a uns preus més decents que en establiments impersonals en els quals no coneixes a ningú. Te’n pots refiar, i si en alguna ocasió t’encolomen alguna cosa que no està prou bé, tampoc passa res. La propera setmana, la paradista tornarà a estar al mateix lloc i li podràs fer les reclamacions que creguis necessàries; serà fàcil que pugueu arreglar els comptes i arribar a un acord, mentre que la caixera del supermercat haurà desaparegut i estarà en un altre lloc,— poc se’n recordarà de tu i del que li reclamis.
Un cop al mes, el dissabte, vaig al mercat de Vilafranca del Penedès que és una meravella. Jo no hi compro gran cosa, però sí que observo amb deteniment les xarrades i les trobades entre convilatans, on és habitual albirar la sorpresa, el bon rotllo, i els comentaris de com s’expressa la majoria de gent, sovint amb crits i expressions pujades de to.
Tinc una bona excusa per visitar aquest mercat perquè la ocasió em recomana girar al primer carreró de la dreta, on a una cinquantena de metres hi ha un bocoi amb el nom d’un antic restaurant vilafranquí, (la Palma) que no deixo mai de visitar perquè serveixen uns esmorzars de forquilla molt ben elaborats. Sempre menjo el mateix plat: pops de tisora guisats. Enlloc els fan tan bons. He provat de fer-los alguna vegada però no acabo de trobar el punt de sabor i de cocció que els fa tan especials.
Pops de tisora amb alls tendres
Per sis persones: Un quilo i mig de pops frescos de dotze a quinze centímetres que solen estar be de preu, dos manats d’alls tendres, dos tomàquets madurs , pelats i tallats a daus petits, sis grans d’all, un bitxo, dues fulles de llorer, un got gran de vi blanc, sal, pebre, oli d’oliva i julivert picat. Feu bullir els pops amb aigua abundant amb sal, una ceba tallada i una fulla de llorer; més o menys una mitja hora o fins que estiguin tous. Un pic comencin a bullir abaixeu el foc. Quan estiguin cuits aparteu la cassola del foc i els deixeu refredar dins l’aigua un parell d’hores, Escorreu-los i guardeu mig litre de brou. Els talleu d’una mida regular amb unes tisores,—no massa petits. Sofregiu suaument els alls tendres nets i tallats al vostre gust en una cassola amb un bon raig d’oli, junt amb el llorer i el bitxo. Abans que s’enrosseixin, hi poseu el tomàquet picolat i ho feu coure uns deu minuts poc a poc. Mentrestant, aixafeu els grans d’all en el morter, hi poseu un bon raig d’oli d’oliva, el julivert i ho afegiu a la cassola. Als cinc minuts i afegiu el vi blanc i el brou que heu guardat. Remeneu suaument, ho deixeu a foc lent cinc minutets amb la cassola tapada i ja està llest el plat. Tasteu de sal i pebre. Pot ser que no siguin com els de la Palma, però no estan gens malament.
