Cada any, quan arriba el moment de canviar l’hora, es repeteix la mateixa pregunta: “Prefereixes l’horari d’hivern o el d’estiu?” I cada any, em sorprèn que aquest debat es plantegi com si escollíssim entre gelat de vainilla o de xocolata. Però no estem parlant de postres. Estem parlant de ritmes circadians, de geografia, de salut pública. En definitiva, de ciència.
Espanya es troba, majoritàriament, al meridià de Greenwich. Això vol dir que, per coherència geogràfica, ens correspondria l’horari GMT, el mateix que tenen al Regne Unit o a les Canàries. Tanmateix, des de la dictadura franquista, vivim amb una hora avançada respecte al nostre fus horari natural. És a dir, vivim desfasats.
Aquest desfasament no és trivial. Diversos estudis de cronobiologia han demostrat que mantenir un horari que no s’ajusta al nostre cicle solar pot afectar negativament la salut: trastorns del son, augment de l’estrès, disminució del rendiment escolar i laboral, i fins i tot un increment del risc cardiovascular. A més, l’argument clàssic de l’estalvi energètic que justificava el canvi d’hora ha quedat desmentit per la pròpia evidència científica.
A Catalunya, la situació és una mica diferent. El nostre territori es troba més a prop del meridià de París, i per tant l’actual horari d’hivern (CET) podria tenir certa lògica. Però això no justifica mantenir el ball de rellotges dues vegades l’any, ni molt menys perpetuar l’horari d’estiu com a norma. Si volem adaptar-nos millor a la llum solar i protegir la salut col·lectiva, l’horari d’hivern hauria de ser l’estàndard.
El president del govern espanyol ha anunciat recentment la intenció de reobrir el debat a Brussel·les per eliminar el canvi d’hora a partir del 2026. És una oportunitat per fer les coses bé. Però per fer-les bé, cal escoltar la ciència, no només les enquestes o les preferències de la gent.
Així doncs, la pregunta no hauria de ser “quin horari prefereixes?”, sinó: “quin horari ens correspon?” I la resposta, només cal que mirem el mapa dels fusos horaris i escoltem els experts, és clara, la mateixa que actualment té Anglaterra.
Epíleg solar: quan l’ombra ens diu l’hora
El rellotge solar no té agulles ni piles. No pregunta què preferim. Simplement, observa el Sol, espera l’ombra, i marca l’hora que toca. És un pacte antic entre la Terra i el cel, entre la llum i la geometria.
Quan discutim si volem més llum al vespre o al matí, oblidem que el nostre cos també té un rellotge. Un rellotge biològic que, com el solar, no entén de capricis. Entén de ritmes, de coherència, de salut.
Potser ha arribat el moment de deixar de jugar amb el temps com si fos plastilina. De reconèixer que viure desfasats ens fa més cansats, més desorientats. I de tornar a mirar el Sol, no com un decorat, sinó com el nostre mestre d’horaris.
Perquè el temps no és una opinió. És una ombra que es projecta amb precisió.
Àngel Massallé
