El Dionisio era un vailet trinxeraire de només 12 anys. Havia arribat d’Extremadura i malvivia envoltat de misèria. Ell no ho sabia però el seu pare, un anarquista que havia estat afiliat a la CNT, va morir afusellat en una presó de Burgos mentre que la seva mare fou represaliada per ésser la dona d’un “roig”; van separar-la del fill i morí de tuberculosi. El nen fou internat a un hospici depenent de l‘Auxílio Social i allà va estar-s’hi fins als 9 anys. Rebel i trapella, un jorn aprofità una distracció de les monges de l’orfenat per enfilar-se dalt la caixa de la camioneta dels queviures i, ocult entre els cabassos, va poder escapolir-se d’aquell cau tenebrós i viatjar fins a Catalunya on havia sentit a dir que els nouvinguts eren ben acollits i hi havia menjar i feina per a tothom.
Arribat al Principat s’ajuntà amb una parella de vagabunds que es trobà al mercat de Calaf i compartí amb ells el bo i el dolent. Vivien de la caritat i anaven de poble en poble recaptant allò que podien. Un vespre d’hivern el seu company va comentar que no n’hi havia prou amb demanar almoina i que calia fer quelcom més. El Dionisio se’l va guaitar sorprès i l’altre li va explicar el seu pla: volia que el minyó, que era menut i esmunyedís com una sargantana, penetrés dins els corrals de les masies i s’emportés algun conill o gallina, que segur que els pagesos no trobarien a faltar i a ells els aniria bé per alleujar la fam. Dit i fet; durant un temps s’alimentaren del bestiar robat que la dona cuinava a la seva manera, gairebé sense condimentar. Gràcies a aquells petits furts pogueren estalviar diners per a comprar oli, sal i tabac.
Però un dia, el Dionisio, saltant la tàpia d’una masia amb una gallina a la mà, va tenir la mala sort de precipitar-se al buit i trencar-se una cama. Sense l’ajuda adequada, només comptant amb les cures d’una fetillera amiga de la parella, el noi es va guarir malament i va restar coix per tota la vida. Com que ja no resultava útil i havia esdevingut una nosa per als dos pòtols, un matí, mentre dormia en una barraca de vinya, el van abandonar. Així, d’aquesta manera tan desagraïda i cruel, el Dionisio es retrobà sol i desemparat al bell mig del no res. Arrossegant la cama amb una crossa feta per ell mateix, seguia anant de poble en poble per demanar caritat, i els diumenges i festius se situava al portal de les esglésies amb la mà estesa, apel·lant a la generositat dels feligresos.
Seguint aquest costum, un diumenge de març estava pidolant a l’entrada de l’església d’un poble del Bages anomenat llavors San Fructuoso. Dues velles que en sortir de missa van veure’l allà bo i dret, tan jove, camacoix i repenjat en una crossa, els va fer pena i van donar-li una almoina. Va sentir que comentaven quelcom davant seu i a continuació, adreçant-se a ell, van dir-li que si s’estava al poble uns quants dies més, el diumenge següent podria menjar de franc un bon plat d’arròs a la cassola. El Dionisio, que ja portava unes setmanes de dejuni forçós, va agrair a aquelles àvies el suggeriment i va romandre pels voltants en espera de cruspir-se l’arròs que li havien promès. Confiava que no fos cap broma. Mentrestant trobà aixopluc sota una pila de canyes en un hort vora el Ridor i deixà que anessin passant els dies fins al diumenge de Carnestoltes, la data en què tindria lloc la tan esperada Festa dels Pobres.
Captaires d’arreu, famílies miserables, gitanos, saltimbanquis, pòtols, etc. havien acudit a l’esplanada del Bosquet i mitja hora abans esperaven impacients bo i asseguts en els bancs improvisats darrere unes llargues taules de fusta muntades sobre totxos i cobertes de paper a mode de tovalles. Molts venien amb bosses, cistelles i pots de diverses mides i formes. El Dionisio es va assabentar casualment que havia de proveir-se dels seus propis estris de menjar, car l’organització no facilitava ni plats ni coberts. Sota la tarima de les autoritats presidida per l’alcalde acompanyat d’altres membres del consistori, el jutge de Pau, el rector de la parròquia i la Guàrdia Civil, els humils convidats observaven com una dona gran i els seus ajudants acabaven d’enllestir l’arròs dins unes cassoles que desprenien una olor deliciosa.
De cop i volta hom sentí el so d’un “paso doble” que anava in crescendo fins que una banda de músics va irrompre a l’esplanada seguida d’una colla de joves parelles. Elles serien les encarregades de servir el dinar. Després que l’alcalde tastés l’arròs i donés el seu vist-i-plau, va començar el repartiment. Al llarg de l’àpat el Dionisio al·lucinava: veia com alguns dels seus companys de taula repetien la ració dos o tres cops i anaven abocant l’arròs dins les senalles. Ell no pogué fer-ho però s’atipà de valent i es guardà per ell un tros de pa i una taronja. Els santfruitosencs que havien contribuït a la Festa amb el menjar i el beure, romanien bo i drets darrere les bancades atapeïdes de pobres i se sentien complaguts observant com aquells rostres afligits de mica en mica s’il·luminaven amb somriures i rialles. Per una estona tothom semblava feliç.
L’endemà el Dionisio es despertà i esmorzà el pa i la taronja que guardava dins el sarró. Havent acabat es penjà el fato a l’esquena i agafà la crossa per seguir camí enllà. Estava summament agraït a aquell poble tan generós que per un dia havia compartit el poc que tenien amb els més necessitats.
