Hi havia una vegada una nena que es deia Leyla que era molt però molt pobra que li faltava una cama però era molt llesta. Tenia el cabell ros i els ulls de color verd i era prima perquè tenia dificultats per menjar cada dia però tot i així la Leyla no l’importava molt perquè agraïa el que tenia.La seva mare tenia una malaltia greu i el pare li havien obligat a anar a la guerra. La Leyla estava trista pero contenta perquè aprofitava el que tenia. Un dia la Leyla va conèixer a un nen i a una nena que es deien Lia i Martí i l’hi queien molt bé perquè a ells no els importava l’aspecte de la Leyla i a la Leyla l’hi agradaven els seus nous amics perquè es respectaven entre ells i era molt agradable per a la Leyla perquè mai havia tingut amics només el seu pare era l’únic seu amic de tota la seva vida però ara no estava allà per veure com creixia al pas del temps. El somni de la Leyla era córrer molt ràpid però tot i que tingues aquella dificultat per córrer no es rendia. Un dia avia quedat amb els seus amics i la Lia va dir :
-Leyla vas a l’escola?
-Que es l’escola?
El Martí amb cara de sorprès per lo que acabava de dir fa un pas i diu :
– L’escola és una sala a on aprens coses i hi han diferents matèries, per a mi és molt divertit!!!
-M’encantaria anar – i va afegir – Si, segur que m’agradaria anar pero que es te que fer per anari?
La Lia s’acosta i diu:
-Només es te que pagar…
La Leyla amb cara de tristesa diu:
-Pero, però jo no tinc prous diners per a pagar l’escola!
Els tres amics se’ls hi havien menjat la llengua el gat per un parell de minuts. De cop els hi van cridar per anar a sopar i la Lia diu:
-Vols venir amb nosaltres a sopar Leyla?
-Vale… si hem deixen…
La Leyla es va dirigir cap a la seva mare i li va preguntar:
-Mama puc anar a sopar a casa del Martí i la Lia?, pots venir si vols.
-Leyla pots anar però jo no puc estic molt debil ves-hi tu.
La Leyla va dirigir-se cap a la casa del Martí i la Lia. En el sopar la Leyla ja estava més contenta i a més estava gaudint del menjar i va dir:
-Moltes gràcies per invitar-me a menjar està boníssim!
-De res, guapa!-va dir la mare dels seus amics-Vas a l’escola Leyla?
-No, per desgracia no tinc prous diners.
Els dos pares es van mirar i li van explicar que hi havien beques per a nens/es aixi com ella i que potser podria aprofitar aquesta oportunitat per a ella. La Leyla amb cara d’esperança va xisclar amb emoció:
-Moltes gràcies per avisar-me !!!!!!
La Leyla va sortir disparada com un coet amb una mica de restos de menjar que havien sobrat en un taper per a la seva mare.Quan la Leyla va arribar a casa corrents, va entrar i li va explicar tot a la seva mare la qual es va posar molt contenta.
L’endemà van anar l’ajuntament del poble a inscriure a la Leyla per a les beques. La Leyla estava molt nerviosa. Finalment per sort va aconseguir una beca per anar a l’escola.
El Dilluns va prepararse i el Martí i la Lia la van anar a buscar i es van dirigir cap a l’escola. A l’arribar van entrar cap a la seva aula i a l’entrar va veure que tothom es va quedar quiet i amb silenci i es van assentar. La professora va presentar a la Leyla i una nena que tenia cara de la típica dolenta de la classe o sigui la “chulita” de la classe pregunta:
-Que li passa?no sap caminar o que?-havia dit amb to burleta.
La Leyla al sentir aquestes paraules tant ofensives va baixar el cap i es va veure com una llàgrima li queia de la cara. La professora la va enviar al despatx del director i després es va girar cap a la leyla i li va preguntar si estava bé. La Leyla no va respondre.
La professora li va dir a on s’asentava. La Leyla deia que havia tingut sort perquè li havia tocat seure al costat dels seus amics. Perquè es sentis mes acompanyada diguessim. L’altre part de la classe ha sigut tranquila i sense aquella nena repelent. Després quan va tornar a casa va veure la mateixa nena que l’havia insultat però al terra i al costat d’un llit. No semblava la mateixa, tenia roba foradada, sabates desgastades , una casa destruida…etc.
La Leyla s’acosta i li pregunta:
-tu també ets pobre?
-no, mira sóc rica… si sóc pobre!. Se lo que faràs enriuret de mi, es normal al primer cop…
-No, jo no ho faig. Jo també sóc pobre.Si vols podries dirme tots els teus problemes -va dir mentres s’asentava al seu costat- podriem fer com de pobre a pobre saps.
La nena la mira amb cara de sorpresa per la confiança i es lamenta:
-Escolta perdó pel que te dit a classe, m’he equivocat al dir aquelles paraules
-No passa res, ja estic acostumada -i afegeix -Bueno he de marxar que la meva mare m’està esperant no vull fer-la patir.
-A bueno, adéu!
-Adéu!
La Leyla a classe ja no hi havia ningú qui la critiques i a mes s’havia fet amiga de molts nens.
Un dia era a classe i era un dia normal, de cop se sent el soroll de la porta, era un militar! de cop la Leyla va reconeixer aquella cara i va saltar i va anar corrents com podia cap aquell home, era el seu pare!! es van fer una abraçada ben forta i tothom va aplaudir.
Quan va arribar després de classe a casa seva, no s’ho podia creure el seu pare portava una caixa plena de diners suficients per reparar la casa, curar la mare de la Leyla…etc.
A partir d’aquell moment la Leyla va sentir la felicitat i es va donar conte de que allà a la caixa també hi havien suficients diners per comprar una prótesis per a la Leyla i poder cumplir el seu somni això ho va aprofitar al màxim i va ser feliç per sempre.
