Les fulles cauen, els dies s’escurcen i comença aquell aire fresc que convida a quedar-se a casa amb una tassa de xocolata calenta. La tardor ja és aquí.
Comença el temps de les castanyes, els moniatos, de fer els panellets amb els avis, d’encendre el foc i de retrobar-se a casa. Aquesta estació, tan plena de canvis i de colors, també és molt present en la nostra llengua a través dels refranys populars que, generació rere generació, s’han anat transmetent.
Els refranys populars són una de les formes més boniques de conservar la manera de parlar i de pensar del nostre poble, una part essencial de la identitat lingüística i cultural. Darrere de cada refrany hi ha una experiència quotidiana: el cicle de les estacions, el treball al camp, el comportament humà, les tradicions, etc. Avui en dia, però, molts d’aquests refranys s’han anat perdent o substituint pels seus equivalents en castellà, i com a conseqüència, anem oblidant com els diem en català. Quants cops ens diuen una dita popular en català que no hem escoltat mai i, en canvi, la versió castellana l’hem sentit en diverses ocasions?
El català té una riquesa pròpia que cal mantenir viva. Recuperar-los i utilitzar-los és una manera senzilla i viva de mantenir la llengua arrelada al territori i a la memòria col·lectiva. Així doncs, què us sembla si posem a prova la memòria i en recordem alguns de tardorencs? Llegiu aquests dos refranys tan nostrats i penseu si els havíeu sentit mai en català.
“Per l’octubre, el foc s’encén i la roba s’estrena”: aquest refrany ens situa en ple canvi d’estació. Quan arriba l’octubre, el fred comença a fer-se sentir i ja sabem què toca: encendre el foc de la llar i treure la roba d’hivern. A les cases de pagès el foc era molt més que una font per escalfar-se: era un símbol de vida familiar, d’unió, on s’explicaven històries i es coïen castanyes. Ens recorda la importància d’adaptar-nos al pas del temps i de preparar-nos per a la nova estació.
“Per Tots Sants, la neu als cims grans”: vosaltres, quan veieu les primeres neus al Pirineu, no penseu que ja arriba l’hivern?
Doncs els nostres avis ja ho deien ben clar: per Tots Sants —l’1 de novembre— el fred arriba amb força i les primeres neus cobreixen les muntanyes. Aquest refrany reflecteix l’observació atenta del temps que feien els pagesos i pastors: sense aplicacions meteorològiques, sabien perfectament que a partir d’aquesta data el fred s’instal·lava definitivament.
“A la tardor, cauen les fulles a muntó”: aquest refrany ens descriu un dels fenòmens més característics de l’estació: els arbres es despullen i les fulles cobreixen el terra com una catifa de colors de tons ocres i ataronjats. És una imatge que ens recorda com la natura segueix el seu curs, el pas del temps i la necessitat de deixar anar allò vell per donar pas al que és nou. La natura ens ensenya, amb aquest gest tan simple, que tot té el seu moment, i que cada final porta també un nou començament.
“A l’octubre, cada gota val la duu”: aquest refrany ens parla del valor de la pluja en aquesta època de l’any. L’expressió “val la duu” (o “val la d’or”, segons la zona) significa que cada gota d’aigua té un gran valor, gairebé com si fos or. Després de l’estiu sec, les pluges d’octubre són molt benvingudes, sobretot al camp, perquè ajuden a preparar la terra per als conreus de l’hivern. Ens recorda que cada gota compta i que la natura sap equilibrar-se per si sola.
Els refranys, com les castanyes, són petites joies que amaguen un tresor dins. Cada vegada que en fem servir un, mantenim viva una part del nostre passat i reforcem el valor de la llengua com a vehicle de cultura. I és que, com diu un altre vell refrany: “Refranys vells, consells bells”.
