Aquest diumenge, Sant Fruitós ha acollit una fira de caçadors. Una jornada festiva per a alguns, però també una oportunitat perduda per a molts altres. L’esdeveniment ha comptat amb el suport de l’Ajuntament, que hi ha destinat recursos públics. I és precisament aquest punt el que m’impulsa a escriure.
No pretenc entrar en el debat sobre la caça. Les posicions ja són prou polaritzades. El que sí vull posar sobre la taula és una qüestió de fons: quin tipus d’activitats hauria de promoure una institució pública en nom de la ciutadania? I, sobretot, què diu de nosaltres com a poble el fet de subvencionar una pràctica que, en molts casos, implica patiment i maltractament animal? I la mort.
Cada any, milers de gossos són abandonats a Catalunya. Molts provenen del món de la caça, descartats quan deixen de ser útils. Aquesta és una realitat ben coneguda per les protectores i entitats de defensa animal. I tanmateix, des d’aquest ajuntament s’està apostant per una fira com aquesta.
Ens entristeix profundament a molts veïns que Sant Fruitós sigui l’únic poble de la comarca que acull aquest tipus de fira. No és una medalla, ni un motiu d’orgull. Més aviat és un símptoma d’un model que no avança, que no escolta els canvis socials ni el clam d’una ciutadania cada cop més sensibilitzada amb el benestar animal.
Imaginem, per un moment, una altra mena de fira. Una on les protectores puguin donar a conèixer la seva tasca. Una on els gossos abandonats tinguin una nova oportunitat. Una on s’eduqui la mainada en valors de respecte cap a tots els animals. Una fira que no mostri armes. Una fira, en definitiva, que parli de vida i no de mort.
Els recursos públics no són infinits, i cal prioritzar. Si tenim l’opció de triar, fem-ho pensant en el futur, en la sensibilitat creixent d’una societat que vol avançar en drets i benestar per a tothom —també per als animals. Subvencionar activitats que perpetuen el maltractament no hauria de formar part del full de ruta d’un ajuntament que es vulgui compromès amb el progrés i la responsabilitat social.
Avui s’ha fet una fira. Demà, potser, en podrem fer una altra. Una que ens representi millor. Una que no faci mal.
