0 Shares 161 Views

Ara que ja s’acaba batxillerat…

22 de maig de 2024
161 Views

Ara que ja s’acaba batxillerat, miro enrere perquè venen canvis. Canvis que fan por, però que emocionen; un pas més endavant, el principi d’una nova etapa. Creixement personal, descobriment. Però més que voler predir el futur o intentar planejar-lo o fer presumpcions, potser en ser un sentimental, ara m’agrada revisitar amb nostàlgia allò que s’ha quedat en mi. Recordar allò que ha tingut, tot i que sigui mínimament, un impacte en la persona que esdevinc; allò que atresoraré com a símbol de la meva adolescència; del meu jo que encara estava sota terra, fent arrels, abans de sortir i treure tija, fulles, i fins i tot flors, tot allò sense el qual no hauria pogut ser res.
Perquè hi ha sentiments que recordaré tota la vida, i moments que guardaré en un racó de la memòria i que evitaran que oblidi d’on vinc, qui he sigut, amb qui he viscut, què em va preocupar o omplir en el passat, què és el que em guia… I, al cap i a la fi, parlant de batxillerat veig que gran part d’aquestes experiències crucials en el meu desenvolupament han estat lligades a l’institut i a la seva gent. Recordo els viatges que vam fer a Turquia i a Tamarit amb estudiants de molts països, a l’Estartit, a París, l’intercanvi a França… (també va bé fer recompte i adonar-se de la sort que hem tingut de veure tant món, i a més, junts).
Recordo ballar amb els turcs, les nits al càmping de la platja, el mal als peus i els somriures amb un croissant a la mà… recordo el Tanis, el ros de cabells rinxolats que em va rebre a casa seva; com ens vam pixar de riure amb els meus amics al metro de París, com vam gaudir tots els companys els uns dels altres al saber que vivíem junts moments extraordinaris. I fins i tot recordo els professors, i les seves personalitats, la relació que van forjar amb nosaltres, el que la seva confiança ens va ensenyar. Tot i que també recordo la por en marxar al desconegut; el rebuig al que no m’era familiar. I la ràbia contra la manca d’empatia, la tristesa i la confusió de sentir-se incomprès…
Recordo el que ara identifico com una punxa o una flor, una cicatriu o una estrelleta brillant en qui soc ara. Però sobretot recordo els moments, les persones que aprecio; de qui he après, que m’han fet sentir comprès, amb qui he compartit honestedat i sentiment de vida. I m’adono que, en compartir el que he compartit amb qui ho he fet, aquests han deixat un trosset d’ells en mi, per petit que sigui. I això em fa veure que el bonic sempre ocupa més, perquè veig molts més trossets d’aquells qui estimo: els meus pares, els meus nombrosos familiars, els amics de sempre.
Crec que és important reconèixer, ser conscients i apreciar el nostre passat, les persones que han format part de nosaltres, per a construir un futur jo honest. Per a mi, és important mirar enrere i veure tot el que m’emporto, tot el que m’ha influït, el que abans m’agradava i ara no, el que em continua omplint, qui vaig estimar o estimo, per continuar amb força cap endavant. Per continuar amb la sensació que la meva motxilla no està buida, i que m’acompanya, tot i tenir encara un espai immens pel que hagi de venir.
I és que atresorar aquells vincles, els profunds i a vegades també els temporals, aquells moments de goig, de passió, de descobriment, d’aprenentatge, així com els de patiment, solitud, incomprensió i confusió, és el que em permet conèixer-me millor, entendre qui soc i perquè ho soc, gestionar millor el desconegut i valorar el passat i el present. Tot això, sobretot el que és emocionalment poderós, em dona suport per créixer i expandir-me; em dona l’alçada per veure-hi més lluny, i una lupa per veure-hi de més a prop. Em fa grans els ulls, per observar-ho tot més virtuosament i sàviament; em fa visualitzar més enllà d’allò que miro, i sobretot em porta més endins… I això és essencial. I maco.
Pensar que guardar tot el que em queda ja darrere amb estima m’ajudarà a arribar allà on hagi d’arribar; que la nostàlgia bonica del que m’ha omplert fins ara serà la meva especial i única clau per a obrir la porta al meu futur; que la connexió amb la meva mare, amb els amics de veritat, amb l’Antònia, amb el cinema, la música i la lectura romandran amb mi; que la primera setmana fora de casa, la primera festa, la primera vegada en adonar-me d’alguna cosa, i el meu poble, el meu institut, i la meva habitació i la meva gent m’acompanyaran sempre; pensar en tot això, em reconforta.
Sobretot és maco pensar que, gràcies a aquesta companyia, ara que ja s’acaba batxillerat, als 17 ja he après el més important: que l’amor, en totes les seves formes, és el que fa la vida i serà el que em guiarà, vagi on vagi.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com