Dins dels actes de la Festa Major d’enguany hi figurava l’estrena de la pel·lícula “El río que somos” del director santfruitosenc Àlex Duck (Àlex Rivera Fernandez). Avui parlem amb ell per descobrir més coses seves i d’aquest llargmetratge que inclou referències de Sant Fruitós de Bages.
Quin va ser el primer vídeo o curtmetratge que vas fer?
– El primer curt el vaig rodar a Sant Fruitós fa 12 anys penso, amb l’Èric Artigas i l’Adrià Serra, i es titulava “La poesía sale de dentro”. Era bàsicament una espècie de paròdia sobre el pes i el drama de la vida, i que finalitza amb un pet ben sorollós i una rialla incontenible.
Quins directors o pel·lícules t’han marcat o influït més?
– Fellini, Bergman, Sorrentino, Ceylan, Tarkovsky…
Sobre “El río que somos”, el teu primer llargmetratge. Com va néixer la idea d’aquesta pel·lícula?
– Va ser un llargmetratge moldejat per les circumstàncies; es va obrir una petita possibilitat de rodar una peli, i en aquell moment el que tenia clar era que volia rodar amb dos actors canaris, amb els que ja havia treballat, la Marga Arnau i el Maykol Hernández, i vaig escriure en poc temps la primera versió d’una història feta a mida per poder tenir l’aprovació dels actors. Un cop amb ells dins del projecte, vaig seguir treballant els mesos següents juntament amb l’Angelo Sechi, la versió final de la peli.
Quant temps has dedicat a fer realitat aquest projecte?
– Acabaran sent uns 3 anys.
Quin és el significat del títol El río que somos?
– El río que somos significa “El río que somos” jejeje
Què hi trobarà l’espectador quan s’assegui a veure-la?
– Temps, obscuritat, interval, pensament, buit, esperança… i potser avorriment.
Quina escena recordes amb més emoció?
– No recordo cap escena amb excessiu entusiasme. El rodatge estava marcat continuament per riscos, austeritat i manca de temps, i no vaig poder gaudir-lo com suposo que ho hauria fet amb altres condicions.
I quina va ser la més complicada de rodar?
– Les escenes més complicades van ser les rodades els primers dies. L’equip tècnic i els actors encara havíem de trobar una dinàmica familiar i de confiança, i d’entrar en calor.
Què t’ha ensenyat aquesta pel·lícula com a director?
– “Alex, no tornis a fer una pel·lícula sense diners”.
Què vas sentir quan vas veure la pel·lícula projectada per primera vegada a la gran pantalla amb veïns i coneguts de Sant Fruitós?
– Malgrat que la sala no estava plena, més aviat buida, vaig sentir gratificació i estima.
A la pel·lícula es parla de la Festa de l’Arròs. Què representa per a tu aquesta tradició?
– Pel que sé, és una festa que ha canviat de significat des dels seus orígens. Ara és un reflex dels nostres temps, i és un espai de celebració. Abans era un espai de necessitat i ajuda.
Si haguessis de rodar una pel·lícula sencera a Sant Fruitós, quins espais triaries?
– Tinc una història escrita, ja des de fa molts anys, titulada “El pollo con una pata”, que se situa a finals dels anys 80 a Sant Fruitós, i que es rodaria en diversos espais, entre ells, el camp de futbol de Torroella, l’Església o els voltants de Les Brucardes.
Hi ha algun racó del municipi que consideris especialment cinematogràfic?
– Tot el que vulguis és cinematogràfic.
El cinema avui. És difícil fer cinema independent avui dia?
– Jo no sé realment si existeix el cinema “independent”. El que sí tinc clar és que és un ofici elitista, i que poder formar-se és econòmicament impossible per la majoria de joves que ho desitjen.
Possiblitat de fer cinema en català?
– Tot depèn de la història, per a mi, l’important és que els actors es comuniquin amb la llengua mare o la més familiar per a ells.
Les plataformes han canviat la manera d’entendre el cinema?
– No sé de quina manera s’entén el cinema. Potser ha passat de ser una profunda necessitat per a l’ànima a ser simplement entreteniment.
Què és el més gratificant de dedicar-te a aquest ofici?
– No hi ha gaire cosa gratificant. El treball en equip pot ser-ho. La recerca d’una imatge que m’emocioni i m’apropi als altres potser és la meva raó.
I el més dur?
– El mes dur de voler fer una pel·lícula és entendre que és una cosa irrellevant pels demès, i que no ha de tenir més importància que per a un mateix. La trascendència és a les escoles, a les llars, als hospitals, als boscos, a les granges, al mar…
Si haguessis de definir Sant Fruitós en una sola imatge cinematogràfica, quina seria?
– La imatge d’aquesta terra que m’emociona, té el color groc del blat a l’estiu, i el verd dels pins i els esbarzers.
