Geoffrey Chaucer, anglès, funcionari reial, viatger i diplomàtic de la cort d’Eduard III d’Anglaterra. Cap al 1382 va escriure el poema «Parlement of Foules», el parlament dels ocells, en què relacionava per primera vegada l’amor romàntic i Sant Valentí. Va ser considerat un dels grans de la literatura anglesa i està enterrat al racó dels poetes a l’Abadia de Westminster.
El poema que escriu acaba fent forat en una Anglaterra mancada de festes relacionades directament amb l’amor i amb el temps acaba escampant-se per tot el món sota la influència anglosaxona.
S’acosta Sant Valentí, és evident, per això en parlo. Les campanyes publicitàries en nom de «l’amor» ja fa dies que van a tot drap. Jo no me l’he sentit mai meva aquesta festa. Forana, imposada pel màrqueting americà més descarnat. Jo soc de Sant Jordi, m’he repetit mil i una vegades. La rosa, el llibre. Sant Valentí és un impostor. Me’l miro amb reticència. Fins ara.
Em va caure a les mans per casualitat un article d’un historiador on relacionava una suposada estada de Geoffrey Chaucer al monestir de Sant Benet de Bages i una tradició lligada al monestir que havia recollit Joan Amades. Tot suposat, però tot possible.
Sí. El nostre monestir de Sant Benet de Bages. Aquest, però diferent. Ni era les runes entre les que ens amagàvem de petits ni la turistada comercial que és ara que crida money-money a cada racó. Feu important en aquella època, parada de viatgers distingits, custodi de les relíquies de Sant Valentí. Aquell Sant Benet de Bages. Magnètic i poderós.
Sant Valentí que havia mort a mitjans de febrer a Roma, repartit a bocinets per diverses esglésies perquè poguessin venerar-lo. Uns quants venen cap aquí i acompanyen la fundació del monestir des de l’inici. Tot gira al seu voltant. I la gent de la contrada també girarà al seu voltant.
Mitjans de febrer és la data. És quan comença el festeig de moltes espècies d’ocells. Cal lligar i relligar els costum pagans amb els religiosos. Què fem, demanem collita o amor? I aquí toca amor.
Joan Amades descriu una mena de pelegrinatge al monestir per demanar trobar parella. Res estrany. D’aquests costums, n’hi ha per tots els racons de la nostra terra. Que si fas això trobaràs l’amor, que si toques a aquí mentre poses el cap allà tindràs molts fills, que si passes per aquest forat et casaràs en un any,… n’hi ha a cabassos!
Geoffrey Chaucer viatja per la península Ibèrica, a cada indret hi ha un ritual on es demana l’amor, els fills o la collita. En té per triar i remenar. Però al seu poema hi parlarà de Sant Valentí, del nostre. I per casualitat aquest poema caurà en una terra necessitada d’un ritual per trobar l’amor. A nosaltres ens en sobren. I allà germinarà i es farà gran, tan gran que perdrà les arrels.
Aquí ja no hi és. Però torna al cap dels segles. Canviat, diferent. Sant Valentí ja no hi és i a ningú no li importa. El Sant Benet original, tampoc. Ningú demana res, ni peregrina enlloc. Peregrinar per demanar parella? Per què? Si la puc buscar per internet! Però aquell Valentí s’ha fet més fort. Transformat, ja no és un Sant. Ara és un cartell en un centre comercial, un anunci, un descompte. I la gent, sí que peregrina, però per comprar regals. És la nova religió.
I respecte «Sant Valentí, dia dels enamorats»? Si és el nostre, potser que li doni una mica de marge. Comptat i debatut, ja no és tan forana la tradició. Això sí, no penso comprar res. Ni una simple capsa de bombons.
