Fa exactament 50 anys, un emocionat Arias Navarro anunciava la mort del dictador. El famosíssim «Franco ha muerto» que entristia a alguns, especialment aquells amb les butxaques plenes gràcies al règim, però que provocava una reacció ben diferent en d’altres, que entusiasmats anaven a cercar aquella ampolla de cava oblidada al celler. L’eufòria pel final de la dictadura va portar uns anys en què la gent es va creure lliure. La il·lusió de construir quelcom de nou i l’esperança d’un món millor després dels foscos anys d’abaixar el cap per la repressió, van prendre el protagonisme. I la societat va avançar.
Ara mirant enrere i amb la distància que dona el temps, m’adono que tot i que el canvi de règim només era il·lusionisme, les ganes de transformació de la gent sí que va fer millorar moltes coses.
El sistema polític va canviar sobre el paper: de dictadura a democràcia. Però la realitat és que la Constitució espanyola va ser un pacte entre aquells que el règim va fer hereus del poder i l’estament continuista militar. El poder econòmic no es va moure de mans, i tots aquells que havien comès barbaritats es van quedar tan tranquils, gràcies a una amnistia que, com sempre sol passar, va beneficiar als del bàndol guanyador. No va ser una amnistia, va ser un pacte de silenci. Una amnèsia col·lectiva. El resultat: la dictadura franquista enterrada en la memòria dels avis, que de mica en mica, es van enduent els records a la tomba.
El meu pare, que vivia a la barriada del Guix, m’explicava que d’adolescent amb els seus amics, observaven d’amagat entre les bardisses com de tant en tant s’emportaven algú i l’executaven a boca de canó al serrat (el de darrere els bombers).
Sí, aquí mateix. El pitjor de tot, és que no venien d’enlloc, eren gent d’aquí, tant els executors com els executats. És molt impactant. Costa d’assimilar tanta violència i tanta crueltat. I per això ens hi hem girat d’esquena, o per vergonya o per dolor. Però per evitar que torni a passar, s’ha d’explicar. Hi ha localitzades 179 fosses comunes a Catalunya. Són persones amb nom, encara que el desconeguem. Són milers d’històries oblidades.
A mi em van transmetre moltes històries de la repressió i jo miro d’explicar el què bonament puc als meus fills. Són uns rara avis.
Amb el meu fill gran, que ara ha començat l’institut, en parlàvem l’altre dia. Mai, mai ningú en cap centre educatiu no li ha parlat del franquisme. Mai! A la seva classe molts nens no saben ni qui és Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España. No anem bé. La memòria del país s’ha d’explicar a l’escola. Neutre, sense opinions, només amb fets. Abans que els últims records dels avis s’esborrin.
I és que l’amnèsia és molt perillosa, perquè afavoreix la nostàlgia. I la nostàlgia és un caramel enverinat que endolceix els pitjors records del passat.
Una sensació de malestar social creixent s’està instaurant actualment. I quan algú digui allò de: «y con Franco se vivia mejor…» cada cop més orelles distretes o ignorants s’ho creuran. O expliquem la història o no ens en sortirem. I vindran maldades perquè ens hem quedat sense memòria. Ho veig a venir. No ens podem girar d’esquena al passat si volem tenir un futur.
