En un poble del Bages hi va néixer fa molts anys una nena amb el rostre desfigurat per una mala gestació.
Quan el seu pare la va veure tan lletja sentí un rebuig immens i se n’avergonyí. Desesperat, volgué ofegar-la al safareig igual que un gatet, però la mare, que de seguida va copsar les seves intencions, li ho impedí amb crits i plors fins a aconseguir aturar-lo. L’endemà mateix les va abandonar. La mare la portà a batejar i li posà el nom de Caterina.
Havent estat indultada d’una mort segura, la Caterina no sortia mai de casa però a mesura que creixia sentia un gran desig de trencar la seva solitud i conèixer altra gent. Ella es veia al mirall i s’havia acostumat a la seva peculiar fesomia, de la qual destacava un ull més baix que l’altre, el nas camús i la boca torta esbossant-li un somriure patètic. Només el cabell el tenia bonic: era d’un color castany sedós que ella es pentinava al seu gust, adés amb serrell, adés cap enrere, adés amb la ratlla al mig i amb dues trenes, adés amb una llarga cua de cavall que sa mare li recollia amb un llacet de color rosa i que a voltes convertia en un monyo ben graciós.
El matí que va decidir eixir de casa seva per primer cop tenia cinc anys i estava a l’expectativa de trobar-se amb algú de la seva edat. Va romandre asseguda en un pedrís al costat de la carretera i al cap de poc va veure passar dues nenes, una més gran que l’altra, que anaven a l’escola. Quan van estar a la seva alçada la guaitaren d’esquitllentes i la més menuda s’amagà rere sa germana, senyal inequívoc que la presència d’aquella estranya criatura l’havia espaordit.
“Hola bon dia!”, va dir la nena a les dues col·legials. La més gran, amb la germaneta arrecerada al seu costat, va respondre a la seva salutació amb un altre “Bon dia” i afegí: “Qui ets?”
“Em dic Caterina però ma mare em diu Nina. Tinc cinc anys. I vosaltres?”
“Jo soc la Remei i ma germana es diu Pereta, no de “pera” sinó de “Pere”, l’apòstol en femení. Tinc set anys i ella, quatre, un menys que tu”.
Abans que la Nina tingués temps d’obrir la boca, la Pereta li etzibà: “I tu, perquè ets tan lletja?” La seva germana li llançà un esguard roent. Tanmateix, l’al·ludida desactivà ben ràpid la pregunta impertinent de la menuda: “Lletja, jo? No m’heu vist bé. Em miro al mirall cada dia i em veig preciosa. No us adoneu del cabell tan bonic que tinc?, va dir acariciant-se la cabellera amb la mà. Fixeu-vos en la meva pell blanca com la porcellana, els meus ulls blaus i el meu cos tan esvelt”.
La Remei va somriure. Pensava que bromejava, però la força de les seves paraules de seguida la van convèncer que ho deia de debò. Llavors va proposar:
“Escolta, que hi fas aquí asseguda quan hauries d’anar a l’escola? Ja tens edat”.
“No la voldran. És massa lletja” va mormolar la Pereta.
Un comentari que va treure de polleguera la seva germana gran. “Calla, saberuda! Què té a veure la cara d’una persona sobre si l’acceptaran o no a l’escola?”
La mare de la Nina era darrere la porta i havia escoltat fil per randa la conversa de les tres nenes.
De cop i volta sortí al carrer i agraí a la Remei el seu suggeriment de fer anar la seva filla al col·legi de les monges. Cal dir que ho havia pensat moltes vegades però li produïa un cert neguit exhibir la Caterina, tal com era, davant tothom.
L’endemà mateix portà la filla al convent i va parlar amb la mare superiora. Aquesta, lluny de rebutjar la, la va inscriure tot seguit i li va dir que ja podia incorporar-se a la classe de les nenes de la seva edat, on seria benvinguda.
I així va ser: la Nina, superat el tràngol d’acceptació per part de les seves companyes, esdevingué una de les millors alumnes, participà dels seus jocs a l’hora de l’esbarjo, compartí xafarderies amb elles i fou feliç.
Transcorregué el temps i la Nina va créixer a l’igual que les seves amigues i es convertí en una adolescent, i després en una jove. El grupet de noies entre les quals la nostra protagonista, passejaven pels carrers del poble els diumenges i es fixaven en els nois a la sortida de missa. La Nina també. Juntes anaven als aplecs de sardanes i als balls de Festa Major com si res no hagués de canviar mai. Tanmateix, veié com, a poc a poc, els fadrins li arrabassaven les amigues fins a deixar-la sola. Unes s’hi van casar i altres van marxar del poble de la mà dels seus promesos. Òbviament, la relació amb elles s’anà distanciant i refredant. A conseqüència d’això, la Nina caigué en una depressió.
No n’hi havia prou de lluir un bon pentinat, tenir la pell de porcellana i un cos esvelt; ara s’adonava que la seva lletgesa allunyava els nois, condemnant-la a vestir sants la resta de la seva vida.
Un matí s’estava observant al mirall, amb la cabellera esbullada i el rostre afligit, quan notà la presència de la mare darrere seu.
“Mare, per què no vas deixar que el pare m’ofegués al safareig quan vaig néixer?”
“No diguis bestieses, filla meva”, li va respondre. “Viure t’ha donat l’oportunitat de conèixer moltes persones i d’ésser feliç. Et preocupa no trobar parella per casar-te i tenir fills? No t’hi capfiquis. T’asseguro que t’estalviaràs força maldecaps! Afronta la vida com sempre has fet, sense mascareta, amb nous amics i amigues que trobaràs pel camí. Deixa que, més enllà de l’estètica del teu rostre, descobreixin la bellesa de la teva ànima”.
