SENTS EL COS
Sents el cos
com una muntanya que donés les seves
pedres per fer cases.
Sents la tendresa
d’una estàtua en mans d’un arqueòleg.
La il·lusió d’un rellotge de sol
a l’alba. L’alegria d’un pou
que troba qui li fita l’aigua al fons.
El delit d’un guaret que rep l’arada.
El plaer d’un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.
Quan estimes.
Manuel Forcano
Hem d’anar al final del text per entendre el contingut del poema. La paraula màgica és estimar. Quan estimes, tot ho veus diferent; tot agafa una força i un significat que mai podries imaginar i veus les coses d’altra manera.
El poeta es dirigeix a tu, mortal enamorat, i et fa descobrir el teu entorn com mai podries somniar; tot agafa unes dimensions plenes de vitalitat, humanes.
La muntanya, enorme i estàtica, ofereix les seves pedres per crear vida a uns nous habitatges; l’estàtua, sepultada durant segles a l’interior de la terra, reapareix i torna a la vida a mans de l’arqueòleg; el rellotge de sol “somriu” orientant un nou dia; el pou es torna a sentir protagonista quan algú li treu aigua de les seves entranyes; el guaret, després d’un any de descans, torna a sentir-se viu amb la nova sembrada; el núvol errant ha trobat el seu destí i al final, “creus” que les onades de la platja repeteixen la seva rutina amb un nou ritme…
Però, no t’equivoquis, això només passa perquè l’amor t’ha “embruixat”, en el bon sentit de la paraula i, si a més ets correspost…
Manuel Forcano (1968)
Poeta, hebraista i traductor català
