El petit comerç s’està morint sense remei; són molts els establiments emblemàtics dels nostres pobles i ciutats que en altres temps foren indispensables per a nosaltres i ara, han de tancar les portes perquè el negoci ja no és rentable. Davant d’aquesta trista realitat els successors familiars tampoc se’n volen fer càrrec. Això no és cap bona notícia i si no es troba una solució capaç de resoldre el problema, en els propers anys ens quedarem sense cap botiga. Cada persiana que s’abaixa és una finestra de la nostra història que desapareix per sempre.
Potser caldria fer un estudi acurat del motiu pel qual s’ha arribat a aquesta situació i del canvi d’actitud que s’observa en la societat actual. Segurament que ja res no serà com abans, perquè les grans superfícies s’han instal·lat poderoses en els llocs més idonis per la seva conveniència comercial, i han acaparat a través del màrqueting i de la l’aclaparadora publicitat que llencen a tort i a dret pels diferents medis,—l’atenció dels clients. Zones amples d’aparcament, cafeteria, guarderia, jocs, i una interminable gama de productes locals i d’importació que al comerç petit li és impossible assumir.
Els grans supermercats fan bé la seva feina. A la gent li agrada l’ambient d’aquests negocis, la rapidesa de poder comprar tot el que om necessita, la satisfacció de veure exposats adequadament la majoria de productes que es necessiten per a la llar o la confortabilitat còmode de l’espai, encara que de vegades, el cost i la qualitat de la compra no és tan beneficiós com ens volen fer creure. La modernitat ens ha portat aquesta nova rutina de viure la vida i cal acceptar-la, però segueixo opinant que si volem que en els nostres carrers continuïn plens de vida, com abans, potser hi hauríem de posar quelcom de la nostra part.
El comerç local és feina, és moviment, és el lloc on ens aturem per xerrar sense pressa, xafardejar, buidar el pap, és el cor que dona vida al lloc on vivim. També és cert que existeix una manca de relleu generacional. Els joves no es veuen atrets per aquest sector on la burocràcia sovint els hi talla les ales. Menys paperassa, més facilitats, i menys obstacles quan es presenta un projecte que possiblement ompliria aquell local que fa temps que està tancat.
Segurament que peco de ser un idealista romàntic, però crec que si els ajuntaments promoguessin seriosament alguna campanya eficient de pressió i ajut al consum de proximitat, s’obriria alguna clariana que donaria llum a un desgavell que fem per manera de no veure’l, però que existeix. El comerç popular és un esforç col·lectiu que ens convé a tots i cal que anem junts, pactant les formules adients per potenciar-lo i garantir que la gent d’ofici amb ganes de treballar, ho pugui fer com autònom i no haver de ser dependent d’una gran superfície que ves a saber de quin país és. Uns hi posem?
–
Osobuco amb llenegues.
Per aquestes serralades prelitorals en les que poc hi ha plogut, han sortit unes bones clapes de llenegues negres. Ahir me’n van dur una caixa de ben maques, i vaig pensar que m’anirien bé per fer una cassolada d’osobuco.
Els ingredients per a sis persones. Aquets plat de vedella es cuina amb l’os i el moll; els carnissers ja sabem d’on l’ha de tallar. Feu serrar un tall per cadascun d’uns tres o quatre centímetres; dues cebes, dues pastanagues, un porro, sis grans d’all, dos pebrots verds petits, una branca d’api, mig litre de vi negre, un got de vi ranci, brandi, un brot de romaní, un bitxo, oli d’oliva, un litre de brou de pollastre, aigua, un pot petit de salsa de tomàquet, sal, pebre i un trosset de canyella en rama.
Salpebrem els talls de carn, els enfarinem i els fregim a la cassola amb oli. Els reservem. A la mateixa cassola hi sofregim les verdures picades ben fines amb el romaní i la canyella. Quan tingueu el sofregit al punt hi poseu la salsa de tomàquet. Als cinc minuts de cocció i torneu a posar la carn, el vi ranci i el vi negre. Hi poseu el brou i aigua fins cobrir-ho sobradament. Saleu i ho feu coure lentament un parell d’hores o fins que la carn estigui tendre. Netegeu bé les llenegues, les escorreu i les saltegeu amb un raig d’oli i un punt de sal en una paella uns tres minuts. Si veieu que fan molta aigua, n’escorreu la meitat. Arruixeu-les amb un raig de brandi i les afegiu a la cassola, Deixeu coure tot plegat un quart d’hora. Tingueu en compte que el temps de cocció dependrà de la tendresa de la carn. Ha de quedar molt melosa.
