L’arbre és de tronc elevat i llenyós que presenta les primeres branques a partir de certa altura: el pi, l’alzina, l’olivera, el castanyer, l’ametller. Els arbrets, son una planta de fulla perenne que no sol sobrepassar als quatre metres d’alçada i comença a ramificar-se arran de terra: el romaní, l’esbarzer, el bruc, el cirerer de pastor, la figuera de moro… La vegetació boscosa que en altres temps era habitual i imprescindible per la subsistència de les famílies, ara és espessa i cremadissa en molts territoris del nostre país. Si no es netegen els boscos, cal estar preocupats pel futur de la massa forestal cada vegada més extensa i perillosa?
Encara tinc present que un cop podada la vinya tocava anar a fer els feixos de sarments, transportar-los amb el carro i apilar-los en un lloc arrecerat tocant a la casa. Els fèiem servir per encendre el foc de la llar i escalfar la casa en els crus hiverns d’abans que ja fa temps que no veiem. No cal anar massa enrere per afigurar-nos l’extraordinari consum de llenya que es produïa en el poble. Feixos, fogots i costals amb branques grans de pi per cremar i escalfar el forn dels flequers, o els rolls que convenientment trossejats i reduïts a tacs, eren el millor combustible per alimentar les cuines i estufes de les cases.
Voltant per la muntanya encara son visibles en algunes zones boscoses, les traces d’antigues carboneres, de les quals, en treien el carbonet d’alzina per tenir encesos els brasers i mantenir una certa escalfor al cos de la iaia que solia passar les hores sorgint o apedaçant la roba de casa; sovint, la tènue fumerola de la terregada del carbonet solia produir un tèrbol i angoixós mal de cap. I no ens oblidem la tasca de l’escorçaire, que llevava l’escorça dels pins per enviar-la a les fabriques de tint d’Igualada. A Sant Fruitós, hi havia una casa que l’anomenaven cal escorçaire, (potser encara hi és, no ho sé), segurament que es devien dedicar a fer aquesta feina, per cert, molt perillosa i delicada. Havien de treure’n l’escorça saltant com esquirols d’un arbre a l’altre amb el conseqüent perill de caure i trencar-se coll i barres.
En el món del arbres i arbusts no costa gaire trobar-hi l’empremta creativa de la nostra llengua. Podríem citar les aglananes per referir-se a les alzines, l’alzinot ‘alzina petita’, el cirerer de llop, ‘l’arboç’, escanyagats ‘aranyoner’— dels seus fruits en fan el licor Patxaran; l’ullastre ‘olivera borda’, entre altres… També el margalló que és la nostra palmera autòctona mediterrània ha deixat diversos lèxics per anomenar les parts que la conformen. De les branques en fan escombres i útils per a la cistelleria, dels fruits en diuen pa de llop, dàtil de rabosa, i suposo que els “palmitos” son els ulls tendres, els quals son deliciosos i especials per preparar qualsevol amanida.
Sento un sentiment d’aflicció en veure que els boscos cada vegada estan més bruts i abandonats en comparació de com eren abans, on solia ser un recer càlid i tranquil habitual per a celebrar-hi aplecs, jocs i entreteniments per la quitxalla i trobades de tota mena. Una naturalesa autèntica, genuïna, viva i palpitant que si no s’hi posa remei, ja no veure’m més.
Un arròs de sipions o calamarsons, botifarra esparracada i cloïsses
Diumenge va ser Sant Miquel i al migdia ho vam celebrar amb les nenes, els pares tenien feina al restaurant; vaig pensar que aquest arròs els agradaria.
És un arròs senzill, econòmic, i molt fàcil de fer.
Per sis persones: Un quilo de calamarsons o sèpies petites, mig quilo de cloïsses, dues botifarres crues, un pebrot verd, dues cebes tendres, un cullerot mitjà de salsa de tomàquet, tres grans d’all, safrà, julivert, pèsols, mig quilo d’arròs, brou de peix o aigua i un gotet de vi blanc, sal i pebre.
En una cassola o paella amb oli hi feu enrossir els calamarsons sencers, ben nets. Els reservem.
Feu el sofregit amb l’all, el pebrot i la ceba tot finament picat. Quan comenci a daurar-se obriu les botifarres, i a pessics, l’aneu posant al sofregit. Als cinc minuts hi poseu el tomàquet, el julivert picat, el vi blanc i els pèsols, que siguin tendres. Deixeu coure a foc lent deu minuts. Incorporeu-hi l’arròs, li doneu uns toms i ja hi podeu posar el brou bullent. Deixeu coure quinze minuts i hi posem les cloïsses. Un parell o tres de minuts més, i ja esta llest.
Deixeu reposar un parell de minuts. Durant la cocció no deixeu que bulli massa fort. Si veieu que n’hi cal, poseu-hi més brou.
