La religió.

M. 1460

L’home primitiu des del començament de la seva consciència, va veure coses que se li escapaven del seu coneixement i raonament i per poder conviure amb aquests va haver d’inventar-se, per a la seva tranquil·litat espiritual i psicològic, que tot el que no podia controlar o explicar-se era designis d’un ésser o éssers superiors. Així doncs tenim que fenòmens naturals que, volgués o no, hi estava sotmès: terratrèmols, inundacions, huracans, incendis que podien arrasar en un moment el que havien construït amb molt d’esforç, i com no malalties, plagues i sequeres que de sobte assolaven a tot el seu poble i finalment tenim la mort. És a partir d’aquesta consciència d’un poder superior, fora del seu abast, que varen començar a desenvolupar la seva religiositat. Els seus rituals d’oracions i sacrificis estaven orientats a apaivagar la fura d’aquell poder i a obtenir la seva benevolència, en principi per a la vida present.
La forma com vivien els antics pobles primitius condicionava la seva manera d’entendre aquest poder superior i de relacionar-s’hi. Així, els pobles agrícoles, que depenien de la terra i dels productes que donava, veien a aquest poder com algú que els assegurava les collites si feien les oracions i els sacrificis apropiats, és a dir, veien a Déu com la ‘mare terra’. Si, en canvi, eren caçadors, el veien com algú que els guiava cap a les zones apropiades i els proporcionava les peces de caça, el veien com el Senyor dels animals. I si eren pobles nòmades, veien a Déu com algú que els protegia en els seus trajectes transhumants, és a dir, el veien com a un pare protector.
Però això només cobria una part de les necessitats i segur que algú, el més espavilat del poblat, també va pensar que si les plantes cada any tornaven a néixer i els animals tornàvem, després de les seves emigracions, perquè no podien tornar els seus ser estimats en un futur? I així va néixer molt probablement el pensament de la vida futura, és a dir el pensament en el més enllà. És per aquesta creença en el més enllà, que els nostres ancestres enterraven els seus difunts en la posició fetal, d’aquesta manera veien la mort com un naixement a una nova vida.
La necessitat de donar seguretat en el dia a dia i en el futur més enllà de la mort, va fer néixer a uns “professionals” per tal de comunicar-se i intercedir amb les forces sobrenaturals que ens podien beneficiar o perjudicar segons un criteri fora del seu abast i per cobrir aquesta necessitat el més llest del poblat es va convertir en el bruixot o xaman o druida o sacerdot. És important significar que aquesta nova figura tant podia ser home o dona. En la història de la humanitat, es poden trobar exemples de “sacerdotesses” molt apreciades en alguns cultes grecoromans i egipcis, com per exemple les vestals romanes.
Finalment, indicar que passar d’una figura individual a una casta sacerdotal, només era qüestió de temps i així va succeir, i com no podia ser de cap altra manera, per desgràcia, sempre al costat del poder i és precisament aquest acostament al poder polític i econòmic que va provocar el naixement de les grans religions monoteistes. Curiosament, va ser aquestes les que van excloure definitivament el paper de la dona com a intercessora entre el poble i la divinitat.
La nostra espècie és crèdula. Segurament la necessitat de creure està associada a la nostra evolució, uns creuen en un ésser superior, altres creuen en la raó i altres creuen en si mateixos, però tots creiem en alguna cosa.
Déu és, doncs, una creació cultural de la nostra espècie? … o no.

Foto: nationalgeographic.com.es

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin