Pubillatge i apoderament

Avui escric aquest article per petició directe. Aquests últims dies s’ha parlat molt de la tradició del pubillatge a tots els mitjans i se n’ha fet polèmica on no n’hi havia. Bé, potser de polèmica n’hi havia, però permeteu-me que ho deixem en una polèmica infundada principalment pels mitjans de comunicació.

Perquè avui en dia que una tradició minoritària i una entitat cultural es puguin explicar bé a nivell català han de passar dos coses: o tenir molts diners per fer campanyes de publicitat/comunicació molt potents o que per art de màgia vagis a parar a l’ull de l’huracà de l’agenda mediàtica. Els que esteu en entitats sabreu bé quina de les dos és la més provable dins la improbabilitat d’ambdues.

Bé, el problema és que quan passa aquesta segona opció no tens control, almenys no inicial, sobre allò que es dirà de tu. A això afegeix-li la facilitat de crear contingut des del desconeixement en l’era de Twitter i “<<boom>> ja està aquí la guerra”. Per sort, el pubillatge i el mon de les pubilles i els hereus, fadrins i dames, així com altres figures, està format per una massa social capaç d’afrontar aquesta situació des del domini dels canals de comunicació, capacitat de seguiment de l’actualitat i coneixement de les xarxes socials capacitant-los per respondre a una realitat esbiaixada pràcticament al moment.

Més enllà del que s’ha dit als mitjans, ells i elles ho han deixat clar: “les pubilles escollides per qüestions de bellesa i popularitat” és minoritari a Catalunya, així de simple. De fet són tant desconeguts que ni tant sols forment part del que en podríem dir el circuit habitual del pubillatge. I si totes aquestes persones han pogut fer això és perquè el pubillatge, lluny de reproduir el masclisme que encara impera a la societat, és una eina d’apoderament juvenil. Un espai on gent d’arreu es troba per compartir experiències, tradicions, cultures, inquietuds i parlar d’allò que els preocupa. Per molts també representa una eina d’alliberament per conèixer el territori, relacionar-se amb llibertat i, en resum, de gaudir el simple fet de ser jove.

Tanmateix, això no vol dir que les tradicions no s’hagin de revisar o repensar. Poques coses sorgides de mitjans del segle XX poden tenir cabuda en la societat actual sinó són capaces d’avançar. Però el pubillatge ha avançat, de fet m’atreveixo a dir que pot ser de les tradicions que mes ha avançat els últims anys. Ara bé, mai n’hi ha prou. Si fins ara s’entenien com a representants, ha arribat el moment d’entendre’ls com a actors socioculturals. Persones que també que fan coses pel territori que representen i la seva gent. Eines que cal que les institucions sàpiguen i vulguin aprofitar si les tenen al seu abast.

Partim de que les tradicions s’han de poder replantejar sempre. La cultura popular, perquè sigui popular, ha de ser accessible per tothom sense discriminació de cap tipologia. Ara bé, com es pot casar això amb les tradicions en general quan aquestes no deixen de representar un passat que ha viscut del masclisme i del binarisme fins ben entrat el segle XXI?

Segurament aquest és el gran debat que li tocarà afrontar al sector de la cultura popular i les tradicions els propers anys, però mentrestant, el pubillatge seguirà abanderant els canvis que pertoquin perquè no hi ha cap altre eina cultural en aquest país que estigui única i exclusivament en mans dels joves i de les noves generacions. I això, per més que a algú li pugui semblar perillós, és la millor notícia per aquesta tradició.

No oblidem que els hereus i les pubilles, dames i fadrins i totes les figures representades en el pubillatge, siguin persones vigents o ja caducades, són molt més que això: són joves d’arreu que trobareu a les places i els carres de ciutats i viles, cantant, ballant, organitzant actes, participant en multitud d’entitats o descobrint cultures d’altres municipis que poden desembocar en les tradicions del futur; però per sobre de tot són el futur que un bon dia es fa present i que arriba a les institucions, als mitjans de comunicació, al món professional i arreu on faci falta. Tinguem clar que de poc ens pot servir voler un país, si no hi tenim els i les joves implicades en la seva cultura i les seves tradicions.

Creieu-me que si la vigència d’un títol en el pubillatge durés més d’un any es descobririen personalitats d’arreu que han lluït la faixa i la banda en representació dels seus municipis que de ben segur sorprendrien. Així doncs només us puc dir que no defallim i que hem de seguir vetllant plegats per les tradicions catalanes i per fer-les populars.

Eduard Pladellorens

Coordinador del Foment de les Tradicions Catalanes

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin