RAFAEL ALBERTI

Per: Francesc Canellas Foto: wikipèdia

RAFAEL ALBERTI
Se equivocó la paloma.
Se equivocaba.

Por ir al norte, fue al sur.
Creyó que el trigo era agua.
Se equivocaba.

Creyó que el mar era el cielo;
que la noche la mañana.
Se equivocaba.

Que las estrellas, rocío;
que la calor, la nevada.
Se equivocaba.

Que tu falda era tu blusa;
que tu corazón su casa.
Se equivocaba.

(Ella se durmió en la orilla.
Tú en la cumbre de una rama.)

De Entre el clavel y la espada, 1941

Es poden equivocar els animals?; o això és exclusiu dels humans? Els científics diuen que els animals es mouen per instint i, si aquesta falla es pot produir un caos. Recordem la pel·lícula “Els Ocells” d’Alfred Hitchcock.
El poema fa referència a aquesta situació i el podem dividir en tres parts.
Els dos primers versos formarien el primer apartat. El poeta juga amb el paral·lelisme (equivocó – equivocaba); o sigui, un fet passat i acabat (equivocó) i un altre també passat, però que continua. “L’equivocació no ha finalitzat” (equivocaba).
La segona part aniria des dels versos tres al onzè.

Ara s’explica quines són les errades. Unes són molt greus, confondre (norte – sur; noche – mañana; calor nevada) indica que l’instint ha quedat totalment perdut i el desastre és total; en canvi, semblen més comprensible les altres errades (el vent mou el blat i des de l’aire pot semblar aigua i, tanmateix, passaria amb “rocío – estrelles i mar – cielo”). Aquestes “errades petites” reforcen la idea que el caos abans indicat (potser guerra civil) és genèric i afecta tant les coses grans com les altres.
Els últims versos indicarien la tercera part del text. Ara apareix un nou personatge “Tu”. Alberti no dona gaires pistes de qui és. Intuïm que és femení (falda – blusa), que té relació amb l’amor (corazón) i amb la llar (casa); però el problema continua (se equivocaba).
Degut a l’ambigüitat dels últims versos hi ha diferents interpretacions del poema. Alberti l’inclou en el llibre “Entre el clavel y la espada” publicat a París – 1941; per això la visió política social sembla la més lògica. La Pau, el “colom de la pau” no només ha perdut el nord, l’orientació, l’instint, sinó que ha quedat adormit, preludi de la mort, en una platja deserta; mentre que tu, possiblement Espanya, resta abandonada en mans del feixisme, penjada en un lloc inusual (cumbre de una rama).
La forma verbal final “durmió”, passat i acabat, concorda amb l’inici “equivocó”, deixant tot el text tancat sense un bocí d’esperança.
Joan Manuel Serrat, en l’any del seu comiat, fa una versió molt interessant del poema de Rafael Alberti.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin