APOCALYPSE NOW

El títol no és cap referència al film de Francis Ford Coppola. És una constatació que l’apocalipsi el podem tenir a costat de casa quan menys ens ho esperem.

Eren cap allà dos quarts de dues d’aquest diumenge 17 de juliol quan m’ha arribat la notícia que un foc devastador cremava en una urbanització del Pont de Vilomara i començava a estendre’s cap al nord empès per la marinada. Poques hores després les flames arribaven a la riera de Sant Esteve, la travessaven com si res i s’estenien pel marge esquerra del Llobregat, mentre el vent empenyia el foc a l’altra banda, ja en el terme municipal de Sant Fruitós, i s’enfilava per la Tolega en direcció a Les Brucardes provocant una alarma i un neguit generals entre la població.

Des del meu domicili de St. Pere de Vilamajor, a cinquanta quilòmetres en línia recta de l’indret afectat per l’incendi, vaig començar a rebre fotografies espantoses, amb unes flames gegantines cremant el bosc a tocar del monestir de Sant Benet. El cel s’havia omplert d’un fum negre tenebrós i la calor, ja de per si exagerada, arribava a cotes infernals degut a les altes temperatures.

A hores d’ara més de tres-cents efectius de bombers treballen a la zona per apagar el foc i, ajudats per mitjans aeris, llancen aigua sobre les flames tot i que sembla que l’envestida de l’incendi no té aturador. Curiosament, al peu del Montseny, no m’arribava la fumera que eixia de la meva terra entranyable tot i que la veïna serra de l’Obac estava en perill.

Com a conseqüència de l’incendi, la Urbanització Les Brucardes ha hagut d’ésser evacuada i els seus residents traslladats a pavellons esportius de Sant Fruitós i d’altres localitats com Navarcles, que tampoc es va alliberar de les flames. Per televisió veia la gent nerviosa i desassossegada amb els ulls mirant l’avanç de l’incendi. Ho havien hagut de deixar tot i no sabien com s’ho trobarien en tornar a casa. Parlaven ja de jardins calcinats, de torres afectades i moltes hectàrees cremades, sense comptar els milers d’ocells, bestioles i insectes morts. Tots som conscients que no hi ha res més desolador que veure com crema un bosc.

Per desgràcia no ha estat el primer gran incendi ni serà l’últim. L’escalfament global que patim i la persistent sequera fan que els nostres paisatges frondosos d’abans es transformin en un polvorí. La brutícia que ofega els boscos, un sotabosc ressec i deixalles ací i allà amb cascs de vidre trencats que fan l’efecte lupa poden esdevenir l’origen d’incendis paorosos com el que ara patim. La conseqüència de tot plegat són terrenys erms i ennegrits on els troncs socarrimats dels pins i els roures esdevenen fantasmes acusadors de la irresponsabilitat d’alguns en no fer cas de les recomanacions de no accedir a determinats llocs ni encendre foc a menys de 300 metres de qualsevol massa forestal.

Catalunya és un país on el bosc ha crescut sense control al llarg dels darrers cent anys. Camps en altre temps conreats, sobretot vinyes, foren abandonats fins a ésser engolits per la natura. A la falda del Puig mateix hi havia diverses feixes escalonades on hi creixien ceps i se’n treia raïm. Qualsevol santfruitosenc pot comprovar-ho si passeja pel camí de Sant Benet i es desvia a la dreta on ben segur encara es trobarà amb alguna barraca de pedra seca envoltada de pins i mig amagada per la malesa. Actualment més d’un 60% del nostre país és bosc quan fa cent anys amb prou feines arribava al 40%. Només cal veure fotos antigues de la serra de Montpeità totalment nua d’arbres i amb l’ermita de Sant Valentí ben visible des del poble. Igual passa amb el turó de la torre del Sanmartí.

Què ha ocorregut? Doncs que abans només deixaven créixer els arbres als llocs que no podien ésser aprofitats per al conreu. Hi havia ramats que els netejaven sovint i a més no podem menystenir la feina del carboner que s’emportava les branques seques per a fer carbó vegetal. Era una relació gairebé amorosa entre l’home i la natura. Ara, això s’ha acabat. En trencar-se aquest equilibri, la natura s’ha fet mestressa de l’abandó i ho ha convertit tot en un paisatge exuberant però extremament perillós. Per això els incendis són cada vegada més freqüents. La gent, amb el desig de gaudir de la natura, ha construït cases al bell mig del bosc sense parar esment que l’escalfament global i la sequera són una amenaça real pel risc d’incendi que comporten.

Avui dilluns 18 de juliol han dit per la tele que el foc s’ha iniciat en un barranc, l’accés al qual estava prohibit. No ha estat per causes naturals. Què vol dir això? Doncs que probablement ha estat intencionat o degut a una negligència humana. Si els experts determinen finalment que l’origen ha estat una burilla, una barbacoa o la guspira d’un motor de combustió, el seu autor, si n’és conscient, ja no podrà dormir mai més tranquil. El perseguiran tota la vida les flames d’aquest incendi, la negror infernal del fum, els rostres dels evacuats i els efectes desastrosos que haurà causat.

Tant de bo que aquesta amarga experiència viscuda serveixi a partir d’ara per racionalitzar els boscos, mantenir-los nets i endreçats i evitar que esdevinguin una pira incendiària a costat de casa. Ja en tenim prou amb la pujada descontrolada de les temperatures i la terrible sequera que patim, una situació que, segons tots els indicis, encara empitjorarà en el futur, perquè a més hàgim d’acostumar-nos a conviure entre flames.

Miquel P. Cortina

Foto: Eric Artigas