Editorial 1569.

Per: Brogit Difonem Cultura –

En pocs dies ens han deixat un veí i veïna del poble, dues persones dels que diríem que per edat “no els tocava”. L’Ana i el Fonts se’n van amb pocs dies de diferència, gairebé alhora i, com dèiem, a l’hora que un diu: no toca! En situacions així, tots coincidim a fer les mateixes valoracions si fa no fa… ens adonem del valor real de la vida, del dia a dia, de què potser hauríem de viure més allò que tenim i desviure’ns menys per coses que, al cap i a la fi, només són a l’imaginari de cadascú. Potser forma part de l’ésser humà valorar de veritat prendre un cafè amb un amic justament quan ja no podrem fer-ho, potser som així de primaris. Nietzshe, resumint, va dir allò de “el què no et mata, et fa més fort”, en el fons, volia dir que es fa més savi, o, que ens hauria de fer-nos-en… i en general, no és així… ho entenem quan la garrotada encara ens fa mal, però quan ja ens va passant, tornem a ser igual de febles que sempre, i tornem a valorar i a preocupar-nos per les coses de sempre… fins que un altre amic o amiga ens deixa… i així…

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin