Teresa Riquelme. Camins

Redacció 15 de juny de 2021

704 Views

Per Francesc Canellas –

Petit homenatge a la persona de Teresa Riquelme, en reconeixement a la seva tasca cultural al llarg dels anys en la nostra població. Col·laboradora d’aquest setmanari des de fa temps, ha publicat narracions, contes per grans i petits, articles, dibuixos, poesia… Ella forma part una mica dels herois anònims que hi ha a molts llocs i gràcies a ells i elles, el nostre país segueix endavant malgrat les dificultats que té un petit país com el nostre.

El poema “Camins” forma part del seu llibre: “Plorant i Rient”.

CAMINS

Després de cremar-se els ulls
amb tanta sal,
d’esclafar-se el front
en troncs d’arbres centenaris,
tornava a la mateixa rutina
pensant que encara no havia assolit res.

Per a alguns, els camins, ja estan marcats.
Són sinuosos, prop de cingleres,
amarats de nits fosques sense lluna ni estels.
Els peus descalços topen amb cactus punxents
i la melangia embolcalla l’aire.

De tot això, però, no n’explicaria res a ningú.
Ningú no ho havia de saber.
Alguns envejosos encara se li haurien
llançat al coll i l’haurien colpejat.
Amb veus mofetes el podrien fer servir de cap de turc.

Que ningú no sabés del seu dolor
era la millor armadura. De misericòrdia
n’hi ha poca en aquest món.
Segurament que algú encara es fregaria la panxa
i riuria content.

Aprendria a suportar les picades d’ortiga,
que li torturen el cos i li fereixen l’ànima.
Seguiria enllà, enllà, encara que el seu camí
fos dibuixat amb clivelles de malsons.
Sense fer soroll formaria part dels herois anònims.

Teresa Riquelme

Cinc estrofes de cinc versos amb un cert to didàctic en el seu contingut. En la primera estrofa la persona protagonista, (qui pot ser?) es lamenta de què no avança en el seu treball, de què encara no ha trobat el seu camí a la vida i que tot segueix igual; però al final del poema també ens diu que no defallirà i que seguirà lluitant encara que els problemes no s’hagin superat (sense fer soroll formaria part dels herois anònims).

El poema pot ser un reflex del que la vida ens ofereix: res no és fàcil, els camins estan marcats, són sinuosos i nosaltres hem d’avançar amb els peus descalços topant amb cactus punxents… Tampoc hi ajuda l’enveja (pecat universal) dels nostres companys i per això té més mèrit el no defallir final i obrir camí cap endavant.