Històries que fan mal (13).

Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

La Mari era una noia que des de molt petita li agradava cantar i ballar. Neta d’andalusos vinguts de Vera, Almeria, va néixer a Santa Coloma de Gramenet i sempre havia estat el centre de totes les mirades per la seva gràcia i simpatia, uns atributs que enlluernaven la seva nombrosa família quan s’aplegava per a celebrar festes d’aniversari, natalicis, casaments o comunions.

Els pares, ell empleat d’una coneguda fàbrica de colònies i ella dona de fer feines en domicilis particulars, no havien prestat gaire atenció al talent de la filla però, un dia, un germà de la mare els va convèncer perquè l’inscrivissin en una escola de música depenent de l’Ajuntament, on tindria ocasió d’aprendre a tocar la guitarra i el piano, instruments que ella anhelava tenir però que els seus progenitors, per raons òbvies, no l’hi podien comprar. Gràcies a la iniciativa de l’oncle, la Mari va poder compaginar els estudis d’ESO amb la música fins a esdevenir, als 14 anys, una pianista que feia embadalir la gent quan actuava en concerts locals o en festes de fi de curs. No es limitava a tocar el piano o la guitarra sinó que moltes vegades hi afegia la seva veu o ballava mostrant una especial desimboltura.

Tothom deia que aquella noia, dotada d’uns valors artístics remarcables, arribaria lluny.

Esperonada per l’èxit entre els seus, somniava a convertir-se en una figura reconeguda a nivell nacional. Però just als 14 anys, els seus pares la van posar a treballar per la raó que a casa seva eren pobres i calien diners per a cobrir les necessitats de la família, formada pel matrimoni i quatre fills. Va entrar a fer feines de manipuladora en un magatzem d’envasats on s’hi passava 8 hores encapsant medicaments i posant-hi prospectes. Com que era un treball molt avorrit, les seves companyes, la majoria joves com ella, es passaven el dia parlant de revistes del cor, però la Mari s’estimava més cantussejar cançons. Quan les altres se’n van adonar, li van pregar que cantés en veu alta i ella, després de molt insistir, començà a fer-ho amb una cançó de Rocío Jurado fins que l’encarregat li va cridar l’atenció. A partir d’aquell dia va callar i ja no va cantar mai més en hores de feina. Sí que, de vegades, en algun “cumple” de les companyes o tot celebrant alguna onomàstica, li demanaven que els fes un petit recital i ella s’hi avenia provocant l’entusiasme dels assistents.

Els anys passaven i la Mari veia transcórrer la seva vida sense que ningú relacionat amb el món de l’espectacle la descobrís.

Per la tele veia molts programes musicals i concursos de cant i ella, un vespre, sense dir-ho als pares, va omplir una sol·licitud per a participar en una preselecció d’aspirants a representar Espanya en el festival d’Eurovisió. Sabia cantar, tocar el piano i la guitarra, i a més ballava força bé. No hi perdia res de participar-hi i, qui sap, potser tindria l’oportunitat de la seva vida de triomfar. Era conscient que molts joves com ella també participaven en el concurs i que els seleccionats serien una minoria. Però no es va pas arronsar per això i va trametre la sol·licitud amb l’esperança que rebria resposta. I la va tenir! En l’escrit, amb el logotip de RTVE, li deien que tal dia a tal hora es presentés a una determinada adreça de Barcelona per a fer-li les proves. Ella, més contenta que un gínjol, va llegir la missiva als pares i ells van romandre bocabadats. No s’ho podien creure! La van abraçar i li van dir que estarien al seu costat fins que la proclamessin guanyadora del concurs. La resta de la família, oncles, tietes, cosins, etc., se’n van assabentar ben aviat i també van oferir-li tot el suport.

La Mari es va donar de baixa de la feina temporalment i ingressà en una mena d’escola de cant on li van fer aprendre cançons que després devia interpretar davant uns experts melòmans. La seva actuació fou reeixida i passà a la següent eliminatòria que seria transmesa per TV. Li van seleccionar tres cançons i una “coach” li va explicar com ho havia de fer damunt l’escenari per a treure’n el màxim profit. Una cançó la va cantar al piano, una altra tocant la guitarra i una tercera ballant. Se’n va sortir i va passar a la final on hauria de competir amb 5 concursants més. Un dels sis, per votació popular, seria el designat per anar a Eurovisió.

Arribat a aquest punt, la Mari estava nerviosa però decidida a oferir el millor d’ella mateixa.

Quan va sortir a l’escenari la van rebre amb aplaudiments i va cantar una balada acompanyant-se de la guitarra; després, en el segon torn, va encapçalar una coreografia mentre interpretava una cançó molt festivalera. I en el tercer torn, al piano, va cantar un bolero de Celia Cruz. Acabada l’actuació es va retirar al camerino on l’esperaven els seus pares i ella els va abraçar, emocionada. Un presentador els va fer les quatre preguntes de rigor i els va deixar sols. Restava només el veredicte del públic. Finalment, amb el suspens habitual, van proclamar el guanyador: un cantant valencià que ja gaudia d’un cert renom. La Mari va ser cinquena i li van donar un premi de consolació. Uns quants mesos després tothom s’havia oblidat d’ella.

Ara torna a treballar de manipuladora i, de tant en tant, la criden per a fer actuacions en festes privades i en alguns hotels de la costa.