Por i coratge

Redacció 28 d'octubre de 2017

695 Views

«Mare…, saps què he somniat avui?». Encara és fosc i la seva veu em desperta. Obro un ull, mig com puc, i de refiló veig en la penombra la cara del meu fill de 4 anys abocat sobre meu, a un pam escàs. I continua… «Han vingut a casa uns homes dolents i no ens deixaven sortir, éren molt dolents! Ens han trencat els plats, els gots i… les forquilles! (Ho diu posant-hi molt èmfasi en les forquilles, com si fóssin un bé molt preuat) Éren policies, mare. Molt dolents. Sort que després han vingut els bombers que els han fet fora i ens han salvat.»

Miro el despertador i tot just són les 6 i 40 del matí. Una mica massa aviat perquè el meu cervell endormiscat pugui trobar una resposta simple a un món que s’ha girat del revés. El primer que em ve al cap és com li explico ara que els bombers no salven a la gent «dels policies» sinó que apaguen foc, i que els policies no fan mal a la gent sinó que vetllen per la nostra seguretat. Ell està perplex i desconcertat amb el què ha somniat. El somni evidentment és un reflex dels milers d’imatges que hem vist aquests dies per la televisió i que ell, per sort, només ha vist de resquitllada. Encara és petit, no entén ben bé com va el món. Sóc sincera, en aquests moments jo tampoc.

Sempre he pensat que els pensaments dels infants són el reflex més autèntic dels drets i les llibertats. Ells no menteixen, ells no manipulen, només responen lliurement amb noblesa de cor i pensament. Per ells, el món és extremadament simple.
I és que els hi diem repetidament. Que no es pica, que no està bé. Que no s’insulta. Que no facin als altres el que no els agradaria que els féssin a ells. Els «adoctrinem» així, en el respecte i l’altruïsme. Això ens fa forts com a persones i com a societat. Així ho fem, tal i com ens ho van ensenyar els nostres pares. I així també ho fan els nostres mestres. Els «adoctrinem» en valors.

Per això ara no entén res. Té por dels policies que l’haurien de protegir i ajudar. No entén la violència. No entén l’arrogància. No entén la mentida. No entén que allò que li hem dit sempre que «és dolent» s’hagi imposat en pocs dies en la nostra manera de viure. Ha agafat por. I jo també.

Però la meva por és diferent a la del meu fill. La meva por és perquè m’he adonat que no sóc on em pensava que era. I que les regles del joc de la societat on visc no són les que em creia que hi havia. Sé que no ha canviat res, només m’ha caigut la vena dels ulls. Era una il·lusa. I això vol dir que, en uns temps que pot ser que ens siguin adversos, hauré d’aprendre a gestionar-la. La meva por però, no em paralitzarà. Serà la guspira del coratge que em portarà a protegir la societat i els valors que volem tenir.

Marina Puigdellívol