Setanta anys de la visita al Bages de la Verge de Fàtima.

La rivalitat veïnal entre Navarcles i Sant Fruitós

Per: Jaume Grandia (2020)

EL NACIONALCATOLICISME

Som a l’any 1950, i encara que ja fa deu anys que s’ha acabat la guerra civil, la població espanyola segueix patint les conseqüències econòmiques i socials, que el conflicte bèl·lic va ocasionar. L’aïllament internacional contra la dictadura del General Franco es quasi total, l’ONU fa poc que ha tornat a condemnar el règim. Això provoca, a tot l’estat, una manca de matèries primes, el racionament i els talls en el subministrament elèctric. Però Franco té dos fidels aliats, la Santa Seu del papa Pius XII i el govern dictatorial salazarista de Portugal. Què ens poden donar aquests aliats? només espiritualitat.
La dictadura que s’ha declarat confessional i basa el seu aparell ideològic en la doctrina oficial de l’església catòlica, és el nacionalcatolicisme, que legitima tota la repressió contra l’oposició, i la lluita contra l’enemic comú: l’endimoniat comunisme. Durant les dècades dels 40 i 50 proliferen els actes religiosos al carrer, com processons, pelegrinatges, santes missions, congrés eucarístic, etc. És una de les maneres de demostrar l’autoritat que l’església catòlica té dins la vida política i social, convertida en un autèntic poder fàctic.
Dins d’aquest ambient del nacionalcatolicisme, (dictadura-església oficial) s’ha de situar la visita d’una imatge de la Verge de Fàtima a les nostres viles i ciutats.

NAVARCLES – SANT FRUITÓS

SANT FRUITÓS té l’any 1950 un cens de 1775 habitants mentre que NAVARCLES compta amb una població de 2.110 residents.
A la meitat del segle XX, tant la localitat de Navarcles com la de Sant Fruitós son dos pobles rurals, que basen la seva economia en el conreu dels cereals i la vinya, reforçada per l’ajut que representa la ma d’obra femenina que treballa a les fàbriques del Llobregat: Galobart, Pont, Riu i Sant Benet, i les de Bertrand i Serra, i Vallés i Solà, dins el nucli urbà de Sant Fruitós. També l’explotació dels boscos: Al mateix temps comença a manifestar-se un corrent que tindrà una gran importància a partir dels anys 60, la reconversió del pagès en treballador industrial a les empreses de Manresa, que ja en aquesta època té un exponent clar, en la indústria de pneumàtics de la Pirelli.
Com mana la tradició entre pobles veïns, la rivalitat és present entre els santfruitosencs i navarclins. Disputes sobre el monestir de Sant Benet de Bages, que eclesiàsticament és de Navarcles, però pertany al municipi de Sant Fruitós. També l’esport, el futbol naturalment, en la disputa dels partits entre el que ara se’n diu un derby, servia per escalfar l’ambient. Encara, avui en dia, persones grans de Sant Fruitós, recorden les batalles, entre la canalla i jovent dels dos pobles, cada grup a una banda del Llobregat, tirant-se rocs, que més d’un cop acabava amb un cap obert. Recordem, encara que ara tots estem més globalitzats, el darrer afer, amb l’Institut d’Ensenyament Secundari.

LA VERGE DE FÀTIMA

A Portugal, l’any 1917, té lloc un fenomen religiós tres petits pastors, Lucia de Jesús, de 10 anys, Francisco Marto de 9, i la seva germana Jacinta de 7, declaren que se’ls apareix la Verge Maria.
Els fets passen en el paratge conegut com la Cova d’Iria, en un poblet del districte de Satarém, Fàtima. El fet miraculós comença el 13 de maig, i es va repetint puntualment cada dia 13, durant cinc mesos. En la darrera aparició de la Verge, el 13 d’octubre de 1917, davant la cova s’ha reunit una gentada, calculada en unes 70.000 persones. Totes elles esperen l’aparició de la que ja és coneguda com la Verge del Rosari. De sobte al cel es produeix un estrany fenomen: El dia està ennuvolat, però el Sol s’obre pas entre els núvols i comença a girar vertiginosament com si hagués de caure sobre la terra. Mentre la Verge apareix i dóna als tres pastors un misteriós missatge, segons el qual només amb la conversió de la Unió Soviètica al catolicisme, es podria evitar una guerra mundial i de grans efectes devastadors. Davant aquest fet, l’església catòlica que fins aquell moment s’havia mostrat reticent a acceptar les aparicions, ho declara com a miracle, mentre els no creients veuen en el fenomen de Fàtima, una fantasia histèrica i una al·lucinació col·lectiva.
Pocs anys després els germans Francisco i Jacinta moren, i Lucia entra en un convent, assegurant que fins anys més tard no farà revelació del missatge de la Verge. Hom ha volgut veure en la desmembració de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín, la profecia de Fàtima feta realitat.
El nom de Fàtima, de clara toponímia àrab, (Fàtima era la filla de Mahoma), és, segons conta la llegenda, perquè en aquell lloc un cavaller templer, de motiu Traga-Mouros, es va enamorar d’una noia musulmana, que es deia com la filla del profeta, i construí un temple, el qual li va posar el nom de la seva estimada.

LA VISITA

Pels mesos d’abril i maig de l’any 1950, l’església de la demarcació de Manresa, ha preparat una gran manifestació de fervor marià, amb la visita d’una imatge de la Verge Blanca de Fàtima, que recorre totes les parròquies fent estada un dia en cadascuna de les principals, i acabant-se aquesta manifestació amb una gran festa religiosa a la capital del Bages, Manresa.
Del programa imprès dels actes que es van celebrar a Sant Fruitós, i que cal ressaltar que la salutació del Bisbe Joan Perelló i Pou (1927-1955), està redactada en castellà, tal com era obligat en aquella època de repressió. El rector de Sant Fruitós, Mn. Josep Sunyer, edita la resta del programa en català, cosa que ara sembla lògica, si tots els feligresos eren de parla catalana, però que aquells temps no era tant senzill, davant l’obligació de tothom a escriure i parlar l’idioma del imperio.

ACTES A SANT FRUITÓS

Com explica el programa i recorden els veïns el diumenge 30 d’abril, la parròquia de Sant Joan de Vilatorrada va portar des del seu poble la imatge que aquells dies recorria el Bages, els portants santjoanencs van fer entrega de la imatge dins l’església parroquial de Sant Fruitós.
A la tarda es va fer una processó per tots el carrers del poble, en aquells anys la població tenia dos carrers llargs: la carretera de Vic i el carrer del Padrò, amb tres o quatre de més petits com el Nou, de Montserrat, Sant Benet i la Raval, a més dels de la Sagrera. El carrer de la Raval, sobre el riu d’or no tenia sortida, i per l’ocasió es va obrir un nou pas fins el carrer Nou. Val a dir que tots els carrers estaven guarnits, com a d’altres pobles feien o fan per les Enramades. També es van aixecar diferents altars, a on nens i nenes del poble representaven l’escena de l’aparició de la Verge als pastors, convenientment ataviats. En una foto, podem veure un altar on Lourdes Vilanova és la Verge Blanca, i en un altre els tres pastors, la noia gran es la Núria Vila de Cal Quico, la petita, la Maria Carrera i el nen és en Josep Sinca, actual director general de la Fundació de Montserrat.
Molts d’aquest infants, alguns d’ells ara ja són avis, recorden la data com un dia molt especial, pels vestits que van lluir, i també pels patinats i altres complements que portaven.
El diumenge, el vespre es va fer una processó de torxes, estil Lourdes, fins el convent de les Germanes del Sagrat Cor, on és va entronitzar una altra imatge de la Verge de Fàtima.
L’endemà, de bon matí, a les 6, en aquells temps era normal, que les activitats religioses comencessin d’hora, ja es va obrir l’església per a oir les confessions. El rector, comptava per l’ocasió amb la ajuda d’un pare Claretiá, que a més va fer el sermó de la Missa.
A les 4 de la tarda després del Sant Rosari es fa un acte emotiu i impressionant, a la plaça de l’església convertida en una petita Lourdes, els malats impossibilitats del poble son exposats a la plaça de l’església, esperant, qui més qui menys, que la nova Verge faci el miracle de recuperar la salut, amb una atmosfera de fervor religiós, i també mentre pels altaveus el missioner crida a la plegaria i a fer penitència i a resar el rosari per la cura de les ànimes.
Després d’aquest acte, es forma la comitiva per portar la imatge de la Verge al poble veí de Navarcles. L’itinerari és per la carretera fins en mas d’en Comes, on s’agafa el camí cap a la fàbrica del pot. El riu Llobregat fa de frontera dels termes. Durant la caminada se segueix cantant els himnes marians, que durant totes aquelles jornades són presents en tots els actes encara hom demana no esforçar molt, per tenir bona veu, per poder cantar be a Navarcles.

ELS FETS DE NAVARCLES

La processó de santfruitosencs després de passar per la Fàbrica del Pont i un cop travessat el riu, ja es troba en terme municipal de Navarcles. En aquesta vora ja hi ha molt navarclins que esperen a la comitiva.
Aquí ja comencen els primers problemes, joves de Navarcles volen agafar la imatge, produint-se els primers cops i espentes entre els portadors i els qui es volen fer amb la imatge. A l’entrada a la població on els carrers es troben engalanats, i abans d’arribar a la plaça de cal Patoi els navarclins aconsegueixen prendre la imatge, i la porten cap dalt a l’església pel carrer Ample. Les organitzadors de la recepció, ordenen al seguici de santfruitosencs que vagin pel carrer que baixa fins la fàbrica del Riu, o sigui en direcció contraria al que fa la imatge de la Verge. El grup santfruitosenc no ho té clar, allà baix no hi ha l’església, i si l’escorxador. És el lloc que ens destinen, l’escorxador, es pregunta la gent de Sant Fruitós.
Al cap d’instants pels altaveus donen unes instruccions. Diu el mossèn de Sant Fruitós que tota la gent del seu poble es reuneixi a cal Patoi per tornar a casa.
Nova sorpresa general, el rector que és amb el seu seguici no ha dit res, però veient l’ambient i la tensió que té la gent, opta per una retirada abans de tenir que lamentar mals majors, i diu als santfruitosencs: En aquest poble no ens hi volen, val més que marxem
La gent en fa cas, i molt enrabiada pel tracte rebut, torna cap al seu poble. Ara ja no es canten himnes a la Verge, són dedicats de tot cor als seus veïns “Narvarclis pixa camins…..”

Ja al vespre, i de nou a Sant Fruitós. Grups de gent parlen al carrer dels fets esdevinguts aquella tarda a Navarcles, incrèduls encara pel tracte rebut. Es comenta que justament aquells dies actuava com alcalde de Navarcles en funcions, en Pere Carrera de Cal Siscura, que és fill de Sant Fruitós. En el Cafè del Mig, el jovent discuteix si prendre represàlies i organitzar aquella mateixa nit un escamot amb el propòsit d’anar a trinxar els guarniments dels carrers de Navarcles. Els adults els calmen i recomanen tranquil·litat. En el carrer Padró es tornà a fer funcionar tot l’enllumenat del carrer, com el dia abans, la festa continua.
La conseqüència d’aquests fets va portar que els dos rectors, estiguessin molt temps enemistats, i que algun marrec tractés de trencar algun vidre del cotxe de línia del Descals, al seu pas pel poble de Sant Fruitós, durant els dies posteriors a l’incident.

Com es veu la Verge Blanca del Rosari no va fer el miracle de portar la pau entre els dos pobles.