La meva pàtria

Per: Miquel P. Cortina

Que el nostre és un país petit ho sap tothom però, deixant de banda la seva superfície, Catalunya és més gran en nombre d’habitants que altres països europeus com ara Noruega, Finlàndia, Islàndia, qualsevol de les tres Repúbliques Bàltiques (Letònia, Estònia i Lituània), Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Montenegro, Serbia, Kosovo o Albània. Tots els països esmentats són independents i estan reconeguts internacionalment des de fa anys. En aquest llistat no hi he inclòs micro-països com Luxemburg, Andorra, Liechtenstein o San Marino, que existeixen des de l’Edat Mitjana, ni altres nacions que formen part d’Estats com és el cas d’Escòcia, Galícia, Flandes, el Païs Basc o la Bretanya, que també són més petits que el nostre.
Aquest recordatori l’he fet perquè en el congrés del PSOE a València el seu secretari general i president del Gobierno, el senyor Sánchez Castejón ha deixat dit que cal afrontar la qüestió de l’encaix de Catalunya amb la resta de l’Estat i recalcar de totes, totes que la “pàtria” dels catalans és Espanya. “Treballem per la unió que neix del respecte i l’afecte, i amb les eines del diàleg i la concòrdia” ha subratllat, utilitzant unes paraules molt boniques però que per desgràcia no compateixen 7 de cada 10 espanyols pels quals, per exemple, l’extradició i judici a Espanya del president Puigdemont és una prioritat.
En altres escrits meus publicats mesos enrere en el Montpeità sobre aquest tema feia referència a la manca d’entesa secular entre Catalunya i Espanya. Que Catalunya i la resta de països de l’antiga Corona d’Aragó foren ocupats i sotmesos per la Castella borbònica ara fa poc més de 300 anys és un esdeveniment històric indiscutible; que a partir de llavors es va iniciar tant a Catalunya com a València i les Illes una brutal campanya de castellanització que encara dura, també és una realitat palpable; que dins aquest llarg procés d’assimilació hi ha un evident interès a fer desaparèixer a mig termini altres llengües espanyoles com el Basc i el Gallec, ningú ho pot discutir. Aquestes llengües, igual que el català, fan nosa, molesten perquè insisteixen a demostrar que Espanya no és com la que ells pretenen que sigui: uniforme, unilingüe i, si pogués ser, plana com la palma de la mà.
El Senyor Sánchez Castejón ens parla de concòrdia i de diàleg dins el límits que marca la Constitució del 1978. Aquest anhel seria acceptable sinó fos perquè els poders de l’Estat tenen la paella pel mànec, seuen dalt del pedestal i ens miren com si fóssim uns súbdits als quals poder negar el pa i la sal en cas que no interpretem la Carta Magna tal com ells volen. Si el diàleg no es fa en un marc d’igualtat, de tu a tu, és imposició. Ell sap que la Constitució de 1978, votada en un moment on encara cuejava la Dictadura franquista, inclou articles com “Espanya està formada per nacionalitats i regions”, o bé “les llengües espanyoles diferents al castellà seran objecte d’especial respecte i protecció”. També reconeix que un Estatut Autonòmic aprovat i referendat (i signat pel mateix rei d’Espanya!) no pot ésser escapçat, després, per uns senyors que formen part d’un Tribunal Constitucional totalment contaminat pel PP. Però, per tal de no ofendre ves a saber qui, a València el President espanyol ha retirat la menció “Estado Plurinacional” aprovada en el Congrés de Granada fa uns anys i l’ha canviat per “Estado Multinivel”(?). També està tramitant la Llei Audiovisual on les llengües que no són l’ “español” no seran tingudes en compte, o bé ho seran molt poc, en les plataformes audiovisuals que cada vegada són més presents en el repartiment del pastís televisiu.
Senyor Pedro Sánchez Castejón, vostè és un mestre dels jocs malabars i gràcies a la seva astúcia per enganyar els seus socis de govern i els partits que li donen suport, es manté en el poder. Per enèsima vegada i seguint el costum dels seus il·lustres predecessors, ens ha promès una “lluvia de millones” que, per experiència, sabem que no arriba mai. Aquesta és la raó per la qual Catalunya, malgrat la manca d’inversions de l’Estat, s’ha de refiar de l’esforç dels catalans i l’empenta de tants emprenedors que creuen en el país i lluiten perquè continuï essent capdavanter en molts àmbits. Mentrestant, tots a pagar impostos i a callar. I els “luxes” que se’ls paguin els catalans. Va passar amb el primer tren i amb la primera autopista sobre territori peninsular i és probable que torni a passar en el futur.
Cregui’m senyor Sánchez Castejón, en vista del “gran cariño” que ens tenen el 70% dels espanyols segons les enquestes, la meva “pàtria” no és Espanya. Ho serà quan paraules com “respecte”, “afecte”, “diàleg” i “concòrdia” cobrin sentit. Hi ha molta feina a fer i, potser, començar per invertir en rodalies, en una ampliació de l’aeroport del Prat que no malmeti la natura, protegir el català com a llengua pròpia de Catalunya fent que aquesta sigui equiparada al castellà en drets i deures a casa nostra tal com deia l’Estatut del 2006, seria una bona manera d’aplanar el camí.
Em sap greu, però em temo que si mou fitxa i atén les nostres justes demandes, tota l’España del PP, C’s i Vox, la del “A por ellos”, se li tirarà al damunt. És la Sacro-santa Espanya Imperial, la de l’ “Una, Grande y Libre”, la de la porra amenaçant, la que només ens vol si deixem d’ésser catalans i abracem la seva castellana manera d’ésser espanyols. Hi plantarà cara o tornarà a ésser una nova excusa per no fer res?

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin