0 Shares 243 Views

Històries que fan mal (8) 2a part

10 de març de 2021
243 Views
 Per: Miquel P. Cortina.- Foto: www.pikist.com

Tornem al conte del Celdoni, el falciot mandrós. El seu problema era que es fatigava  de seguida i sovint havia de reposar en qualsevol lloc per recuperar l’alè i refer-se. Tenia els ulls esbatanats i respirava de pressa,  amb la llengua penjant-li del bec. De mica en mica anava assumint la seva manca d’agilitat  i passava dies i dies apostat a algun canaló de la cornisa de les cases del poble o en l’ampit d’alguna finestra alta veient volar els altres ocells. Ara s’adonava que, en contra del que li deien, el seu problema no tenia solució. Mentrestant, els seus dos germans havien trobat parella i s’havien emancipat  i, per postres, els seus pares el van deixar sol perquè ja era prou ganàpia.

Va arribar la tardor i van començar a caure les fulles dels arbres. Ell estava trist perquè amb prou feines tenia per menjar. Un matí que es trobava a la teulada del convent sol i avorrit, una oreneta se li va acostar i el va prevenir que si continuava tan gandul no podria emigrar a terres més càlides i es moriria de fam i de fred. Ell no entenia què volia dir però de sobte va veure que els falciots i les orenetes s’aplegaven en els cables elèctrics preparant-se per marxar. Què faria ell? Incapaç d’aixecar el vol després de tants dies sense fer-ho, es va llançar al buit en un intent desesperat de recuperar múscul i va caure al terra del pati del convent. Catacroc! No es va fer mal perquè les ales esteses i les plomes de la panxa li van esmortir el cop. Un nen amorrat al vidre de la porta de la cuna  el va veure caure i va avisar la germana  Antònia que en aquells moments estava netejant el cul d’un nadó. La monja va sortir al cap d’una mica al pati i el va recollir. Va explicar als infants que aquell ocell era un falciot  i com que havia caigut al terra, amb les ales tan llargues que tenia li era impossible reprendre el vol.  El va ficar dins una gàbia, li va donar unes molles de pa i va dir a la quitxalla que l’endemà el llançaria des de la finestra de les golfes del convent  per fer-lo enlairar.

Tal com estava previst, al dia següent, amb tots els nens expectants al pati xic, la germana Antònia va llançar el Celdoni al buit i aquest, després de fer un vol gallinaci, es va estimbar just  sota l’ametller que hi havia enfront de la porta de la cuna, amb tanta mala sort que va topar amb una branca i es va trencar l’ala.  Ara sí que ho tenia pelut! La bona religiosa el va tornar a agafar, li va embenar la ferida i el va deixar al peu de la petita cova consagrada a la Verge que hi ha a l’escala de baixada al pati gran, amb un platet de molles de pa. Allà va estar-s’hi uns quants dies sota l’esguard tafaner dels infants que cada matí, quan sortien a esbarjo, no deixaven d’estirar el coll per veure  el Celdoni arraulit a tocar de la capelleta, fins que un matí va desaparèixer deixant la bena feta un manyoc i unes quantes plomes escampades. Els nens es van entristir molt en veure que el Celdoni els havia abandonat i alguns van plorar a raig fet. Els sabia greu que aquell ocell hagués marxat quan ja començaven a estimar-lo i a considerar-lo un membre més de la família.

“Germana Antònia, germana Antònia!”, cridaven tots a l’uníson amb llàgrimes als ulls. “L’ocell s’ha escapat!” La bona monja obrí la porteta que impedia l’accés al pati gran i va baixar-hi amb el propòsit de recuperar el falciot.  El va cercar entre les acàcies i per  tots els racons; Ca! Per molt que s’ho mirés i remirés no el va veure enlloc. Tot seguit va ficar-se dins el bosquet de pins que hi havia entre el mur del Casino  i  la barana de pedra que donava al Torrent Bo i, malgrat remenar a consciència els matolls, tampoc el va trobar. Després anà a l’altre costat del pati on hi havia el galliner i uns quants pins més de gran alçada, i ni rastre. Va obrir la porta del galliner, va penetrar-hi amb l’esperança que el falciot s’hi hagués amagat i res. En tornà a sortir i guaità el cel. Va pensar: “Ei, potser el falciot s’ha sanat de la seva ferida i ha aixecat el vol; potser a hores d’ara s’ha retrobat amb els seus germans i viatgi camí de l’Àfrica per passar l’hivern…” Llavors es va adonar que, en un racó del pati, sobre uns troncs apilats, un gatot de pèl blanc amb clapes negres, lleig i brut com un parrac, es llepava els bigotis la mar de satisfet. “Ja està! Aquest  se l’ha cruspit!”, va concloure la religiosa. El felí s’havia trobat l’esmorzar en forma d’ocell allà davant  i com que portava quatre dies dejú, no s’ho va repensar i es va menjar el pobre Celdoni en un tres i no  res. Enutjada pel crim que havia comès, el va espantar amb un gest més d’impotència que no pas de revenja i el gat va fugir corrents cap al fons del pati gran amb la panxa plena. La germana Antònia, per no entristir més els menuts, els va dir que la Verge Maria l’havia guarit i que ara volava cel enllà. Ben mirat era una manera pietosa de tancar el cas en la confiança que Déu la perdonaria. Els nens s’ho van creure i tots contents menys el malaguanyat Celdoni que, per gandul, mai no va aprendre que en aquest món qui no corre vola.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Un matí de diumenge.
18 views
18 views

Un matí de diumenge.

Redacció - 17 d'octubre de 2021
Les tres pedres
17 views
17 views

Les tres pedres

Redacció - 16 d'octubre de 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs
1012 views
1012 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs

Redacció - 16 d'octubre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com